Montserrat Dalmau Juan (Montse)

Avui ha estat el telèfon el portador de males notícies: “Sóc la Nuri Dalmau.” El cor se m'ha oprimit. He pensat que quelcom havia passat. Evidentment, em feia saber que la Montse els havia deixat, de matinada. No sabia que estigués ni malalta. Un càncer sense pietat se l'ha emportat en tan sols tres mesos. El missatge d'ella: “Truca a la Carme, que potser ningú se'n recordarà.” Em deia que no havia volgut que li allarguessin el patiment.

Estimada Montse: aquesta no l'esperava. Primerament, gràcies per haver pensat en mi. Saps que l'amistat es remunta al cor del Barri Vell, el teu pare, germà del senyor Martí de la fonda Cal Ros, amb botiga de ràdios i televisors al carrer de l'Argenteria Universal Radio. De petits, vosaltres estàveu a casa dels vostres cosins i jo i altres, pel fet de ser mainades del barri, també, amb pa amb xocolata donat per la Meri de la fonda. Vàrem ser espectadors privilegiats de veure per primera vegada un televisor, era un honor poder estar a dins la botiga asseguts damunt les caixes. La gent ho mirava des de fora. De més gran hi vaig veure el casament d'en Balduí i la Fabiola.

Els anys varen passar, Montse, i després vàrem compartir escola a la Mercuri, tot i que jo anava amb la Nuri, que era de la meva edat; tu eres més petita. 65, quina ironia. Montse, has arribat a la jubilació i has dit prou de tot, inclosa la vida, tu que gaudies de les coses i la família.

Et vares casar amb en Josep Simon, arquitecte tècnic de la Diputació. El primer fill que vàreu tenir, un nen, va anar al cel a penes va néixer, però ell us va enviar quatre germanetes maques com el sol, que han estat la vostra alegria. Jo et deia: “Montse, no hauràs de patir amb quatre nenes, totes estaran per tu.” Les nenes ja us han fet avis d'una bona colla de néts.

Montse, has estat una persona inquieta i treballadora, has tingut cura de tia i avis a casa i a fora, menys la Siseta, la teva mare, que va voler estar sola fins al final i ens va deixar aquest febrer amb 92 anys. Malgrat que tenies un problema en un braç, que no et deixava fer el que volies, portaves la casa, vas pujar les teves filles, anaves a fer jerseis a ca la Quitèria, la botiga de llanes del meu carrer, i encara tenies temps per aprendre a fer nines de porcellana amb vestits inclosos. Eres un pou impecable de creativitat, vas fer exposicions i a casa teva tenies un petit museu de nines. Havíem quedat per arreglar-me els ulls del meu sant Narcís, però jo no he estat gaire bé i ha quedat penjat. I encara, per què no dir-ho, quan venies a Girona tenies temps per venir a menjar les teves croquetes, una cola i un mini, que t'encantaven, i fèiem petar la xerradeta.

Montse, ara fa un any, quan en Raimon estava ingressat, saps que es va trobar una infermera que li va dir que la seva mare era amiga nostra i vas resultar ser tu.

Avui, a Vilablareix, el poble que fa tants anys et va acollir per formar la teva família, se celebrarà la cerimònia de comiat, a 2/4 de 4 de la tarda. Sé que són molts els gironins que vindran per estar al teu costat, al de les nenes, els néts i en Josep i la Nuri, en aquests moments tan especials, Montse, saps que no hi podrem ser, però de pensament estarem al teu costat i al dels teus.

Tinc la seguretat que els teu pares t'esperaran junt amb el petit que no vas poder cuidar i ara estareu plegats altra vegada. Descansa en pau.