Maria Peiris Font
La meva àvia, la meva mare
Respecte i dignitat són dues paraules el significat de les quals no puc deixar d'identificar amb la Maria. El respecte que reclamava per viure com volia i la dignitat indissociable a la seva voluntat de ser. No és possible la dignitat sense respecte. I el respecte sense dignitat, tampoc.
La Maria pertany a una generació l'adolescència de la qual va coincidir amb la Guerra Civil. Els homes, a fer la guerra; les dones, a fer de tot. Les dones de la seva generació són les grans oblidades de la història i dels protocol·laris homenatges pòstums a què estem tan acostumats per netejar la consciència. Les dones anònimes que, com la Maria, no sabien llegir ni escriure però que portaven la saviesa escrita al cor. Les dones valentes que lluitaven per sobreviure amb dignitat en una època en què el respecte a la vida humana era només una broma macabra. Si aquest país va aconseguir mantenir-se dempeus va ser gràcies a persones com la Maria, a qui el començament de l'envestida feixista va sorprendre fent de majordoma d'un guàrdia civil a Barcelona. En plena guerra, la seva mare la va anar a buscar i juntes van tornar a Amer, el poble on havia nascut el 1922. Tenia 14 anys. I la Maria va haver de fer de tot, excepte ser adolescent. Va treballar de picapedrera en un molí, va fer de serventa, també de carnissera. I tantes i tantes feines més. No seria fins molts anys després que aconseguiria una certa estabilitat, a la fàbrica Burés d'Anglès, on finalment es jubilaria. La Maria va saber construir una vida digna des de la devastació que l'envoltava.
Però en tot aquest camí, hi va deixar moltes coses. Massa, segurament. I una de les més doloroses va ser una filla, morta als 41 anys víctima d'un càncer. Cal recordar que la seva memòria la va acompanyar la resta de la vida? La memòria i la responsabilitat d'haver de tornar a fer de mare, aquest cop de tres néts adolescents. Si ho va fer més bé o més malament és irrellevant: qui s'atreveix a pontificar amb conceptes inversemblants com ara la perfecció? Qui gosa situar-se en un pedestal més enllà del bé i del mal? Les certeses i els absolutismes per a qui se'ls pugui permetre. Ella vivia conscient de la contingència i la vulnerabilitat humanes. Per això, malgrat tot, va ser feliç.
Durant els últims anys de vida va fer el que no havia pogut fer mai: viure sola. I ho va fer perquè li va donar la gana, perquè va exercir la llibertat. I jo, davant d'això, només li podia oferir respecte. O, sigui, amor. En realitat, però, mai no va estar sola. Va construir al voltant una gran família escampada per tot el poble, una família de persones senzilles que l'estimaven pel que era, no pel que volien que fos.
La Maria era la meva àvia, la meva mare.