Jordi Masgrau i Boschmonar
Adéu a un gran arquitecte i millor persona
Escriure d'algú que ens deixa sempre es fa amb dolor, però en algunes circumstàncies el dolor es més punyent, i aquesta n'és una: dir adéu a en Jordi és com dir adéu a algú proper, algú de casa. Feia dies que el seu cos lluitava per marxar. En Jordi ha deixat passar la Setmana Santa, la seva darrera Setmana Santa, ell que, junt amb la seva esposa, la M. Teresa Dotras, la vivia intensament. A més, l'únic fill que van tenir, en Xavi, a més de ser arquitecte com el seu pare, era manaia de la banda dels Manaies de Girona, tocava el pifre; ara, ja retirat, participa de vesta en la processó i també forma part dels Manaies de Sant Daniel.
En Jordi era fill de Banyoles. En casar-se es va establir a Girona i va ser veí de casa la nostra àvia, on vivia la M. Teresa. la seva esposa; a més, estaven mig emparentats amb el nostre pare. Totes aquestes coincidències van fer que quan arribaren les primeres reformes, la mare en confiés a ell l'execució.
En Jordi havia estat arquitecte municipal de l'Ajuntament de Girona i arquitecte dels bombers quan aquests eren municipals i el senyor Joaquim Pla i Dalmau era tinent d'alcalde i el senyor Tió, enginyer. Ell havia compartit despatx amb l'arquitecte Narcís Negre, també molt conegut a la nostra ciutat. Van ser uns arquitectes que varen marcar una època.
En Jordi ha estat un gran espòs i un gran pare. Era una persona molt estimada a la nostra ciutat, precisament per la seva manera de ser; una persona d'uns gran valors humans, discret, senzill però molt amic dels seus amics, entre els quals hi havia el senyor Fita i senyora. La nostra mare era una enamorada de la seva manera de fer i pensar, per això li va confiar els seus petits però alhora grans projectes de la seva vida, el negoci i la casa.
Molts trobareu estrany que anomeni pel seu nom en Jordi, quan tots sabeu del meu problema de tractar la gent de vostè. Potser aquesta insignificança us farà entendre la gran relació d'en Jordi amb nosaltres. Ell vivia al pis de baix, on va néixer en Raimon i vivia la M. Teresa, la seva esposa. La nostra àvia Catalina tenia menta plantada al terrat per a en Jordi, ja que li encantava la sopa. Quan anaves a veure-la et deia: “És la menta d'en Jordi.” Ella també se l'estimava. Qui no?
Jordi, quan arribis a aquell lloc on tos volem arribar un dia, dóna records als nostres pares i digue'ls que del que havies fet per a ells ja no en queda res. Però el record, ningú, per anys que passin, ens l'esborrarà. Jordi, gràcies per tot, però sobretot per aquesta petjada d'estimació i amistat que ens has deixat. T'estimem.