Rosa Maria Besalú i Sala
Amiga i veïna del Barri Vell de Girona
Dissabte a la tarda va ser un dels dies per esborrar del calendari. Una trucada d'en Pere petit em comunicava que la Rosa, la seva mare, ens havia deixat. Ni jo m'ho podia creure ni ell; així de clar m'ho deia: “Carme, no m'ho crec. Em va passar en Pere pare i ara el mateix.”
La Rosa ens havia deixat sobtadament als cinquanta anys. Era filla, amb tres nois més, d'una botiga de queviures que hi havia a la dreta de la Força, abans d'arribar a l'institut, quan en aquella època hi havia els col·legis. Es va quedar sense pares de molt petita i va cuidar d'ells una tia soltera, l'Antònia, del Forn Sant Joan de la plaça del Vi, que més tard es casaria amb en Sebastià, que tenia una triperia a la Cort Reial, on ara hi ha Bety Núvies.
Casada amb en Pere Plana, va tenir un fill, en Pere. Ja feia anys que treballava com a conserge a l'escola de Taialà, on era molt coneguda i estimada. La nostra relació va començar amb els gegants, quan va venir a apuntar-hi en Pere. El seu marit, en Pere, és un bon fuster i va cuidar-se dels arquets d'en Cugat. No us podeu arribar a imaginar on pot arribar una amistat teixida mitjançant uns gegants. Va participar en trobades geganteres.
Van estar al nostre costat els darrers mesos de la Granja Mora, i concretament el darrer dia de la granja ella es va posar darrere del taulell ja que jo no em trobava gens bé. Estic escrivint aquestes ratlles i encara no sé si el que escric és veritat o ho he somiat. Les separacions sobtades és el que costa més de pair. Tot avui que penso que divendres va marxar de l'escola i que demà dilluns la mainada ja no la tornarà a veure. Costa de creure que en un moment podem deixar allò que tant estimem, la vida, i amb aquesta tot el que hi ha al darrere: la família, la feina, els amics, les il·lusions...
Rosa, ens l'has fet massa grossa. Dissabte vas venir i vam quedar que el poper dia vindríeu més aviat per ensenyar-vos la sorpresa que li havien fet al Raimon. Avui diumenge sé que molts amics s'aplegaran al tanatori per dir-te adéu i estar al costat dels dos Peres teus, el més gran de la teva vida. Saps de sobres que no hi podem ser, però de pensament estarem al vostre costat. Rosa, ara ja no tindre ningú que em digui Perla.
Rosa, gràcies per tot, però sobretot per haver estat al nostre costat en moments tan especials i gràcies en nom de la colla dels Amics dels Gegants de Girona. Mai t'oblidarem.
Descansa en pau
(*) Presidenta dels Amics dels Gegants de Girona.