Necrològiques

Per a tu, Albert

Per aquest diari i pel Facebook vaig assabentar-me del traspàs de l'Albert Lopéz Ortega, conegut com Fari, que ens ha deixat a la flor de la joventut. Tenia 21 anys. Malgrat ser un jugador d'handbol conegut, jo no el coneixia ni sabia de la seva malaltia. Coneguda a través de les xarxes socials, disculpeu-me, de seguida em vaig posar a buscar-lo i vaig llegir la seva colpidora història. Cada dia són més les persones que ens obren el seu cor i la seva vida i ens la fan nostra. Reconec que és un grau de valentia extraordinari.

La paraula càncer fa anys que existeix. Hi ha diferents maneres de tractar-la. Potser abans es portava d'una manera diferent, tot i que sempre hi ha de tot: famílies que han volgut amagar la malaltia al familiar i han passat el patiment sols; d'altres que el metge els ho ha dit sense massa embuts, que diríem, i ho han hagut d'acceptar, i d'altres en què el mateix pacient ha demanat al metge que li digués la veritat... o sigui que una mica de tot. També hi ha famílies que ho han comunicat a amics i coneguts com aquell qui res i ho van explicant sempre que surt l'ocasió, i d'altres que, sabent-ho ells, han considerat que no ho havien de participar a ningú. Hi ha hagut persones que ni els veïns de l'escala sabien que estaven malaltes.

He volgut fer aquesta explicació perquè, malgrat tenir persones com l'Albert, que ens han confiat la seva vida fent-la nostra, cal dir com n'és, d'important viure i ser feliç, poder aixecar-te cada dia, veure el sol, respirar l'aire, tocar l'aigua i moltes coses més. I això ho veiem no tan sols amb l'Albert, cada dia és més la gent que ho fa, polítics, artistes que ens han deixat. I, malgrat tot això, la societat encara no ho entén, no estem contents amb el que tenim: poder-nos aixecar, veure el sol, anar a treballar... tothom es queixa, i hauria de ser un plaer poder-ho fer.

Hauríem d'esborrar les enveges de les nostres vides, mirar al nostre entorn, i veuríem que de persones com l'Albert n'hi ha moltes i que a la seva manera ens estan demanant ajuda i potser no ens n'adonem. Dedicar-los una estona seria bo, a ells i a les seves famílies. Tenim gent als hospitals que estan sols; tenir un malalt a casa és dur i si es pot compartir sembla que la feina és menys feixuga. Els amics són molt importants i trobar una mà oberta, encara més. Hi ha persones que han portat una vida plena i mentre ha estat així han estat envoltats de gent, sopars, sortides, viatges i moltes coses més. Quan la vida els ha donat un tomb, tot aquest cercle ha desaparegut, i això és trist. N'hi ha que m'han confessat com n'estaven, de decebuts.

Per això avui, malgrat no conèixer l'Albert, he cregut que es mereixia aquest escrit per dir a la gent que quan s'està malalt és quan més ens hem d'apropar als amics. Ell s'hi va apropar, i molt. L'esport era la seva vida. El càncer va trucar tres cops a la seva porta, i penso que va ser el segon cop, després de ser operat del pulmó, que va decidir deixar l'esport i matricular-se a la universitat i estudiar arquitectura.

Va ser fa 6 mesos que el càncer va trucar per tercera vegada, i aquest cop va decidir deixar-ho tot i dedicar-se a la seva malaltia. Va obrir un web, Vivir a contracorriente, mai més ben dit, i allà dia a dia va anar escrivint el que li passava i sentia. Sembla que són milers les persones que n'estaven pendents, moltes d'elles afectades per aquesta malaltia, i que recordaran l'Albert perquè els seus ànims els han ajudat moltíssim. El seu lema sempre present, El somriure, la millor arma; sempre tenia la rialla als llavis. Quin exemple!

Ell ha ensenyat que hi ha molta gent que no valora la vida. Poder-se aixecar cada dia, veure el sol, anar a treballar, poder estar amb la gent que estimes, pares, dona, fills, xicota, no tenir dolor, fer el que vulguis. Mentre això passa no ens adonem de la sort que tenim; en canvi, n'hi ha d'altres com l'Albert que lluiten i s'esforcen per viure. Passen hores connectats a màquines, perden el cabell, coneixen el que és la morfina, saben què és patir. I d'aquests ni ha molts, petits, grans, adolescents, sols hauríem d'anar a l'ICO i ens en faríem creus. Aquestes persones sí que saben quin és el goig de viure, perquè un resultat els ho ha capgirat tot. L'Albert, a més, va treure un llibre per Sant Jordi i penso que no estava ni a les llibreries. El venia i l'enviava ell mateix, Piloto de un cáncer. Sols ha tingut temps de signar-ne uns quants, però no importa. L'Albert ja no hi és, però penso que la societat, la gent que està patint aquesta malaltia, els que ens n'hem assabentat ara, tots li hem d'estar molt agraïts i dir-li que la seva feina no ha estat en va i que és molta la gent que en collirà el fruit.

Ahir el van acomiadar a Barcelona. Tinc la seguretat que gent del món de l'esport, amics, coneguts i no coneguts, gent de la xarxa que se n'hagin assabentat, de segur que li van anar a mostrar el seu escalf i agraïment fent costat a la seva família, a la qual jo des d'aquí dono el meu sincer condol, als seus pares, germans i resta de família, igual que als equips on havia jugat i al món de l'esport en general.

Albert, gràcies pel teu exemple, no dubtis que has fet el bé a molta gent i continua enviant la teva força amb el teu etern somriure.

Descansa en pau.

(*) M. Carme Ribas i Mora és filla dels fundadors de la desapareguda Granja Mora

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a

[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia