Pere Franch

Fa dos dies va morir en Pere. El vaig conèixer fa tants anys que he perdut el fil de com i quan va ser.

Sóc home de mar i en Pere em va fer estimar la muntanya. Sóc més aviat introvertit i en Pere em va fer conèixer el goig dels amics, de la conversa oberta irònica i planera. Sóc home de no gaires paraules i en Pere em va fer disfrutar del diàleg, del debat. Sóc més aviat seriós i un pèl soso i en Pere em va estimular, amb la ironia i el doble sentit, el repte de saber si el que es diu és seriós i cert o és una broma inventada. Tenir la capacitat de no agafar-te seriosament i de riure't de tu mateix és el salvavides de la vida.

Era en Pere un home elegant en el seu comportament, era un home discret, virtuts que en passar el temps són les que més es valoren per singulars i poc comunes. Era un home intel·ligent...

Quan vaig ingressar a l'acadèmia, en Pere va venir a Madrid per assistir a una cerimònia pesada i avorrida en la qual jo feia un llarg discurs i un acadèmic em responia amb un discurs de durada similar i d'interès idèntic, inflar la vanitat mútua expressant paraules no sentides i convencionals, la litúrgia de l'acte s'allargava... En Pere va viatjar de Girona a Madrid i no ens vàrem veure, no va voler interferir en la llarga sèrie de salutacions formals i buides que aquests actes impliquen. La discreció d'en Pere portada a l'extrem...

Mai el vaig veure enfadat, neguitós o impacient, sempre amb aquella mitja rialla d'una persona que traspuava tranquil·litat interior i cap pressa, en Pere sempre tenia temps, tret de quan anàvem d'excursió, l'hora de la trobada era de puntualitat germànica. Un dia de Nadal tornàvem ell, l'August Serra i jo d'una excursió i passant un rierol d'aigua gelada el cotxe va enfonsar les rodes i ens vàrem quedar atrapats una estona. El comentari d'en Pere va ser: “Val més arribar molt tard a la tarda que mitja hora tard al dinar de Nadal. Si la fem grossa no ens diran res, si la fem petita ens podem preparar... a casa ens renyaran.”

En Pere va saber respondre a altes responsabilitats, president de Caixa Girona, i ser un ciutadà més amb els problemes d'una persona senzilla del carrer. Tenia amics per tot arreu, de tot tipus, condició i ideologia perquè la naturalitat i la proximitat li eren innates.

“No entenc el que escrius als diaris, guardo els teus articles, són per a mi massa complicats, un dia me'ls hauràs d'explicar.” Era aquesta una legítima crítica a uns textos que a mi em sortien enrevessats i barrocs i que ell criticava justament... el doble sentit permanent d'en Pere.

En Pere ha deixat petjada en molts de nosaltres per la seva generositat, per la seva intel·ligència, per la seva ironia. Els que el vàrem conèixer de prop no l'oblidarem mai, és senzillament impossible. Descansa en pau, ara que has arribat al final del teu camí.