Pere Franch i Frigoler: un home bo

Dimarts va ser un d'aquells dies que en tenir el diari a les mans se'm van sacsejar els sentiments. El senyor Franch, tal com jo l'anomenava, ens va deixar. Sabia que no estava bé i, malgrat que no hi tenia gaire contacte, sempre que tenia ocasió preguntava per ell.

De la petjada de gironí impecable que el senyor Franch ha deixat a la nostra ciutat en diferents àmbits –l'empresarial, el financer i l'esportiu–, són moltes les persones que en podran escriure molt millor que jo. Jo us puc parlar del senyor Franch en l'àmbit familiar, el planer, el pare, l'avi, però sobretot l'amic des de darrere un taulell, que tampoc és l'amic amb qui comparteixes tertúlies, sopars i excursions.

Quan el meu pare encara hi era, feien la xerradeta a vegades parlant d'una cosa tan simple com les serradures que ens va servir durant molts anys; potser les generacions d'ara no saben ni el que són. Eren bons amics, generalment venia els dissabtes, diumenges i algun altre dia era visita obligada a la granja junt amb l'Anna Maria, primerament amb les filles, quan eren petites, després amb les nétes i amb l'Anna Maria sols els últims temps. No oblidaré mai el somriure afalagador que tenia, a més del bon tracte. Es proveïa per a l'excursió que feia els caps de setmana amb els amics als Àngels o a altres llocs i els diumenges per a la família. Mai demanava el que volia, sempre em deixava a mi que li posés el que més bé li podia anar. Preferia menjar coses del dia abans i bones, que deia sempre.

Tinc una anècdota que potser no hauria d'explicar però amb ell l'havíem recordat rient tantes vegades! Quan vaig fer el primer llibre, se'm va acudir de demanar una ajuda a l'entitat que ell presidia i em van dir si no ho havia demanat a ningú més; total, que em varen citar en una granja que no era a casa i jo, que no estava acostumada a anar a cap establiment perquè tothom em coneixia, vaig dir-los que em recava, per la qual cosa es va decidir d'anar a la nostra granja, que era tancada perquè era el dia de festa. Parlant i rient com feia ell, em digué: “Vols dir que la gent llegeix, ara?” I jo vaig contestar que almenys voldria que sí, essent com era una història familiar. Però el que sempre recordaré, i encara recordo de tant en tant, és que va dir-me: “Saps què passa, si t'ajudem? Que d'aquí a quatre dies tothom escriurà llibres del seu cinquantenari.”I tal dit tal fet, són força els llibres que han sortit ja d'establiments o estaments de Girona, i quan venia per casa em deia: “Veus? Ja t'ho deia!”

Sempre estava de broma. Amb mi, no em fa vergonya dir-ho, les seves paraules eren: “Tu rai, en Quim sempre el teniu aquí, no tens problemes amb l'Ajuntament.” O si li comunicàvem alguna cosa deia: “Ja ho sap, en Quim?”I l'Anna Maria li deia: “Va, Pere, no facis bromes.” L'Anna la coneixia des que jo era una nena de deu o onze anys. Al carrer de Ciutadans, a l'escala del senyor Enric de Quintana, hi vivia la senyora Aurora, que ensenyava a brodar, i les noies de Girona que eren casadores anaven a fer-se l'aixovar, i la mare li va implorar si jo hi podia anar el temps d'estiu. La senyora Aurora li va dir que no, que mainades no, sols tenia noies, però la mare va insistir tant que jo faria bondat i no li portaria problemes que em va acceptar i allà vaig conèixer l'Anna Maria.

Penso que quan les persones ens deixen no cal lloar-les, perquè els que hem tingut la sort que s'hagin creuat en el nostre camí hem pogut conèixer de primera mà la seva estimació a la família, el seu bon fer al món empresarial a tots els efectes, la seva gran passió per l'esport i molt especialment la muntanya, la dedicació a la seva ciutat, Girona, i l'estima als amics.

Dimarts es va celebrar el seu comiat a la parròquia de Sant Josep de Girona. No tinc cap dubte que els gironins, amics i gent de l'esport es devien aplegar per estar al costat de la família en uns moments tan especials com és el de dir adéu a un espòs, al pare, a l'avi i a l'amic de tothom.

Senyor Franch, no tinc cap dubte que ja deu haver coronat el cim més alt de la seva vida i un munt de grupistes que l'han precedit es deuen haver aplegat per donar la benvinguda al que va ser el seu mestre, el company de tantes caminades de joventut i després dels dijous de cada setmana per pujar a l'estimada muntanya dels Àngels, que tots estimem tant. Senyor Franch, gràcies per la seva amistat i el seu somriure.