Record en homenatge al germà Senén Àlvarez de La Salle de Figueres

En començar aquesta setmana, la notícia d'un traspàs en el món educatiu figuerenc m'ha colpit de manera especial: ha mort el germà Senén Àlvarez, que feia una pila d'anys que treballava al col·legi La Salle de Figueres, del qual sóc exalumne.

En Senén era un referent als Fossos i també a la ciutat de Figueres. Justament, ara fa dos anys l'Ajuntament de la població l'havia homenatjat amb un reconeixement públic pel seu servei desinteressat a la ciutat i a l'escola.

Avui, com a representant del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya a Girona, em sento en la necessitat i amb la responsabilitat de dedicar-li un record que, inevitablement, serà més personal que institucional.

Quan un professor t'ha influït, et recordes molt de les seves intervencions en desenes d'episodis de la teva vida infantil i juvenil i, quan la societat evoca un educador, sol referir-se a les seves idees, a les seves metodologies i a la seva dedicació. El cas del germà Senén no és diferent. Lògicament, els records dels episodis compartits a classe, al centre, a les excursions, a les activitats extraescolars es fan presents quan saps que no el tornaràs a veure i evoques vivències adormides dels teus anys d'escolar que, analitzades amb la perspectiva del temps, et fan veure, sobretot, la seva bonhomia. Però, quan ets ensenyant, no pots recordar un exprofessor teu sense fer referència a la seva manera de fer educadora. Si hagués de definir la pedagogia d'en Senén Àlvarez, diria que era pràctica, senzilla, de sentit comú i, sobretot, basada en la reflexió i en la insistència a anar una mica més enllà en les coses. Era professor de geografia i d'història i a les seves classes eren constants les referències a l'actualitat, que ara veig que pretenien ajudar-nos a entendre la complexitat del món en aquella edat adolescent en què, precisament, el món se't fa gran de cop i volta.

I, en la seva manera de fer i de ser, justament, també destacaven els mateixos adjectius: pràctic i senzill. Però s'hi pot afegir un altre detall ben significatiu: la discreció. En més d'una ocasió ell mateix havia confessat que li agradava més estar darrere les cortines que no pas al davant i a dalt de l'escenari, i molt sovint la seva funció a l'escola era, simplement, fer per un el que fes falta i on calgués.

Aquesta amalgama de servei i discreció deu ser el testimoni més important que ens ha deixat, perquè als centres educatius i a la societat en general necessitem persones així i tenim l'obligació de reconèixer, de tant en tant, que moltes de les coses que es fan avancen gràcies a elles.

Segur que allà on siguis, germà Senén, notaràs el reconeixement i l'agraïment de les persones que hem coincidit amb tu. Descansa en pau.