Girona perd un gran pintor

Nosaltres perdem un bon amic. La senyora Rosa, de la darrera polleria del meu estimat Barri Vell, la seva esposa, ha perdut el marit i la persona que ha caminat al seu costat en el camí de la vida, que tots els que el fem sabem que no és fàcil. Hi trobem tot tipus d'obstacles, pujades i baixades, alegries i tristeses, i sols una gran fe i estimació han fet que hagin caminat plegats fins al darrer sospir i alè de la seva vida, després de temps amb la salut delicada però a l'escalf de la seva llar, acompanyat de la Rosa, que ha tingut cura d'ell nit i dia, amb la companyia dels seus pinzells, les seves aquarel·les, alguna tela, algun quadre i algun esborrany.

En el silenci de la nit, amb la Rosa al costat, la família, i en apuntar el dia de la Immaculada, el senyor Dalmau ha tancat els ulls, aquest dia tan especial, per obrir-los a la casa del Pare.

L'Anna de les Flors i en Josep, el seu germà, han perdut un pare exemplar. La Meritxell i en Quim, l'Oriol, en Bernat i l'Ernest, l'avi, aquesta persona que estima amb bogeria els néts i que els que no hem tingut el goig de conèixer-ne cap hauríem firmat que l'Ernest hagués estat el nostre. L'Om i l'Ian, els besnéts, les darreres arrels arribades a la família, són els que menys hauran pogut gaudir dels seus dibuixos i les seves manyagues.

Parlar del senyor Dalmau, els seus pinzells i la seva obra, hi haurà plomes que ho faran molt millor que jo. Ell per a nosaltres era un amic i més. Per a mi era el pare de l'amiga de la infància, la del carrer, i la persona que em va fer l'oli que va il·lustrar la portada del meu primer llibre, La Girona que jo estimo, l'any 1989-90, on es podia veure l'entrada i l'interior de la Granja Mora, i els dibuixos que separaven tots els capítols. El senyor Dalmau era una persona discreta i tímida, el seu hobby era pintar, i pintar Girona; crec que no hi ha racó que els seus pinzells no hagin plasmat.

Cada vegada que se m'acudia alguna cosa per fer li trucava, ell passava per la granja, i dit i fet. Tenia una facilitat i un do, semblava que estava tocat per una vareta màgica. Ens va fer els olis dels nostres pares que fins al tancament varen lluir a la granja, el quadre que va presidir a la façana els actes del 50è aniversari, el quadre des de Montjuïc amb la catedral i Sant Fèlix, participacions de loteria, el llibre de l'Alzheimer, tantes coses que pertot tinc bocins de Girona.

Hem passat amb ells i els nostres pares dates importants plegats, de les quals guardem un record inesborrable, i, és clar, quan vaig recuperar la tradició de fer les catifes de flors per Corpus, va fer el bonic quadre del mateix baixant per les escales de la catedral perquè el lluís a la granja. Un dia parlant amb ell li vaig preguntar a qui li agradaria que el deixés el dia que jo faltés, i va dir-me que una de les coses que li farien il·lusió seria tenir un quadre al Museu d'Art.

Fa dos anys vàrem haver de canviar de domicili per motius de salut i a la nova casa gaudia com mai d'aquest quadre. Un dia, tot pensant en el que li havia dit, vaig posar fil a l'agulla i, després de gestions, vaig fer la donació al museu del quadre, perquè vaig pensar que era cert que jo el perdia, però ell, amb 92 anys, va poder veure el seu desig fet realitat. A més, l'any passat, el mes de juny, amb motiu del Corpus, l'hi varen exposar acompanyat d'un escrit meu.

El senyor Dalmau ha estat un pintor silenciós, dels que no han fet fressa. Penso que Girona li deu molt. La seva obra perdurarà sempre, ja que és tan extensa, abraça tants temes i tan diversos, que els podríem trobar a qualsevol indret, i no he entrat en els diorames de pessebres, que et deixaven embadalit.

Voldria continuar escrivint, tinc un munt de coses per dir, però no puc. Potser un dia amb més serenitat hi tornaré; són moltes, les coses que em lliguen a aquesta gran família.

Descansi en pau.

Ahir, dimecres, a les cinc de la tarda, es va celebrar la cerimònia religiosa a la parròquia del Mercadal de Girona per dir adéu a aquest gran pintor, però sobretot a aquesta gran persona.