En record d'Isidre Vicens
Va ser un exemple de tolerància i deixar fer
Estimat Vicens, quan tenia 19 anys ja treballava al Museu de Sant Pere de Galligants. Em vaig apuntar a un curs de pintura a l'aire lliure que tu feies. Anàvem pels racons de la Girona vella i alguna vegada havíem anat a la casa del nostre estimat Varés, que tenia una mirada damunt d'aquelles muralles plenes d'història, molt a prop de la torre Gironella. Cadascun de nosaltres agafava un lloc i hi posava el cavallet (des dels 8 anys estava asseguda amb ell i això de tornar-hi amb un pintor tan conegut com tu m'omplia de goig).
Sempre vas donar exemple de la teva tolerància i, sobretot, del teu deixar fer, que cadascun vomitéssim la nostra sensibilitat. En fi, era tota una història humana. L'any següent m'hi vaig tornar a apuntar, i va reeixir una bona i sincera amistat. Tant és així que, amb motiu d'una exposició meva feta a la Rambla, vàreu venir tu i el teu fill Carles, i ell es va enamorar d'un quadre que havia fet del cap de pallasso. De seguida l'hi vaig donar. I tu, Vicens, no et preocupis, em dónes un record teu. I així va ser, vam fer com els indiketes.
Isidre, tots hem de fer aquesta marxa. Sia, doncs, el nostre record junt amb tanta gent, que viuràs mentre quedi algú per recordar-te.
(*) Mercè Ferré és pintora