Chanel versus 'made in Spain'

Era d’espe­rar que Penélope Cruz no faria ser­vir als Goya un dels ves­tits que aquest any l’Asso­ci­ació de Dis­se­nya­dors de Moda d’Espa­nya havia posat a l’abast de les estre­lles per faci­li­tar-los estar gua­pes i, de pas, pro­mo­ci­o­nar la moda made in Spain (¿seguei­xen les con­sig­nes de Miguel Sebastián?). L’actriu més inter­na­ci­o­nal de l’star sys­tem esta­tal ja té el seu propi armari amb ves­tits de les mar­ques més cares, que estan encan­ta­des de ser­vir-la, espe­ci­al­ment en moments d’èxit com els que viu ara.

El que va triar diu­menge era un Cha­nel que ja havia dut en una festa poste­rior als Glo­bus d’Or amb les matei­xes saba­tes i pen­ti­nat. Sem­blava que no s’hi havia mirat gaire en el que va ser una visita fugaç a Madrid (ahir havia de ser a Los Ange­les al dinar dels can­di­dats a l’Oscar). Però, tot i així, resul­tava impe­ca­ble: un punt racial però molt refi­nada. Tot al con­trari que Míriam Díaz Aroca, que va anar ves­tida com si fos la fla­menca pro­ta­go­nista de La niña de tus ojos, un look total­ment fora de lloc que no li que­da­ria bé ni a Car­men Paz Vega. La sevi­llana ja fa temps que s’ha pas­sat als escots de Hollywood, que a vega­des fins i tot li cauen i dei­xen veure més del que cal (com l’últim YSL). Ahir va optar per la bar­reja entre Vero­nica Lake i un pas­tis­set de crema. Emba­ras­sada, però trendy, i d’Han­ni­bal Laguna. Ella sí que va optar per una firma espa­nyola, com una mare recent, Leo­nor Wat­ling, que dins del seu Josep Font sem­blava una monja de visita a Xan­gai. El dis­se­nya­dor acon­se­guia redi­mir-se amb el dau­rat vaporós i bro­dat que duia la seva musa, Leti­cia Dolera.

Ari­adna Gil, també musa, però del sobri David Delfín, ens va fer pen­sar si la bena de la mà era per una lesió o part del dis­seny de l’enfant ter­ri­ble mala­gueny a qui altres anys ha recor­re­gut la pre­si­denta González-Sinde. Ara es va ves­tir de Modesto Lomba, amb dos dis­senys dife­rents que mos­tra­ven detalls d’ori­gami (tècnica japo­nesa que ha posat de moda Galli­ano) i que li que­da­ven com un guant. En canvi, a Car­men Machi li van col·locar massa bri­llan­tors de Lorenzo Caprile, que l’enco­ti­llava tal com li agrada fer amb la prin­cesa Letícia. I en ver­mell, mal­grat que el fons de la gala era del mateix to.

Mari­bel Verdú va anar per lliure, lluint un vistós model curt de Dior en groc intens, perquè, tot i que mol­tes opta­ven pel to carn (com Mar Saura, amb un estretíssim Ver­sace vist a Gisele Bundc­hen), el color arriba amb força la pròxima tem­po­rada. L’actriu va arri­bar tard, perquè estava tre­ba­llant al tea­tre amb Aitana Sánchez-Gijón (d’Óscar de la Renta) i pot­ser per això durant la gala la van pre­miar amb plans curts de les seves llàgri­mes per Rafael Azcona i espan­tant-se amb la simu­lació de Rec, que per cert guiava una Manu­ela Velasco amb les saba­tes de la nit. La neboda de la gran Concha es va calçar l’últim de Dior: sandàlies fúcsia amb grans talons simu­lant figu­res mas­sai. Gua­nyava en estridència Cor­bacho –“No sóc família del minis­tre”, deia–, que, segons San­ti­ago Segura, ves­tia un “dis­seny de fons de pis­cina” fir­mat per Custo. Però què seria dels cro­nis­tes sense aquests tocs? Estan fets a consciència i fun­ci­o­nen. El gran fracàs és pen­sar que ser menor de 18 anys et per­met dur llaç al cap com si fos­sis una capsa de bom­bons (qui va ves­tir Nerea Camacho?) o que si pas­ses molt de llarg els 18 pots dur un escot fins al melic amb piga sexi, com la dona de Jesús Franco.

També és bo saber que per molt poca cosa que sem­bli una catifa (que era verda i amb gote­res), allò no és una disco per anar-hi amb mini­fal­di­lles fúcsies, com feia Clara Lago. Goya Toledo, en canvi, feia honor als pre­mis que por­ten el seu nom lluint un espec­ta­cu­lar Dior dau­rat que sem­blava un home­natge al futur Oscar de Pe. La seva amiga li va agrair el detall en dir que era una de les millors actrius de l’any per la pel·li que ha fet amb Mar Flo­res.

Belén Rueda va triar la seva firma de con­fiança, Caro­lina Her­rera, que la va ves­tir si fa no fa com sem­pre, de deessa grega, i Carme Elias, la seva. Com als pre­mis Gaudí, va anar de la mallor­quina Cor­tana, mar­cant figura, que la té.