Chanel versus 'made in Spain'

Era d’esperar que Penélope Cruz no faria servir als Goya un dels vestits que aquest any l’Associació de Dissenyadors de Moda d’Espanya havia posat a l’abast de les estrelles per facilitar-los estar guapes i, de pas, promocionar la moda made in Spain (¿segueixen les consignes de Miguel Sebastián?). L’actriu més internacional de l’star system estatal ja té el seu propi armari amb vestits de les marques més cares, que estan encantades de servir-la, especialment en moments d’èxit com els que viu ara.

El que va triar diumenge era un Chanel que ja havia dut en una festa posterior als Globus d’Or amb les mateixes sabates i pentinat. Semblava que no s’hi havia mirat gaire en el que va ser una visita fugaç a Madrid (ahir havia de ser a Los Angeles al dinar dels candidats a l’Oscar). Però, tot i així, resultava impecable: un punt racial però molt refinada. Tot al contrari que Míriam Díaz Aroca, que va anar vestida com si fos la flamenca protagonista de La niña de tus ojos, un look totalment fora de lloc que no li quedaria bé ni a Carmen Paz Vega. La sevillana ja fa temps que s’ha passat als escots de Hollywood, que a vegades fins i tot li cauen i deixen veure més del que cal (com l’últim YSL). Ahir va optar per la barreja entre Veronica Lake i un pastisset de crema. Embarassada, però trendy, i d’Hannibal Laguna. Ella sí que va optar per una firma espanyola, com una mare recent, Leonor Watling, que dins del seu Josep Font semblava una monja de visita a Xangai. El dissenyador aconseguia redimir-se amb el daurat vaporós i brodat que duia la seva musa, Leticia Dolera.

Ariadna Gil, també musa, però del sobri David Delfín, ens va fer pensar si la bena de la mà era per una lesió o part del disseny de l’enfant terrible malagueny a qui altres anys ha recorregut la presidenta González-Sinde. Ara es va vestir de Modesto Lomba, amb dos dissenys diferents que mostraven detalls d’origami (tècnica japonesa que ha posat de moda Galliano) i que li quedaven com un guant. En canvi, a Carmen Machi li van col·locar massa brillantors de Lorenzo Caprile, que l’encotillava tal com li agrada fer amb la princesa Letícia. I en vermell, malgrat que el fons de la gala era del mateix to.

Maribel Verdú va anar per lliure, lluint un vistós model curt de Dior en groc intens, perquè, tot i que moltes optaven pel to carn (com Mar Saura, amb un estretíssim Versace vist a Gisele Bundchen), el color arriba amb força la pròxima temporada. L’actriu va arribar tard, perquè estava treballant al teatre amb Aitana Sánchez-Gijón (d’Óscar de la Renta) i potser per això durant la gala la van premiar amb plans curts de les seves llàgrimes per Rafael Azcona i espantant-se amb la simulació de Rec, que per cert guiava una Manuela Velasco amb les sabates de la nit. La neboda de la gran Concha es va calçar l’últim de Dior: sandàlies fúcsia amb grans talons simulant figures massai. Guanyava en estridència Corbacho –“No sóc família del ministre”, deia–, que, segons Santiago Segura, vestia un “disseny de fons de piscina” firmat per Custo. Però què seria dels cronistes sense aquests tocs? Estan fets a consciència i funcionen. El gran fracàs és pensar que ser menor de 18 anys et permet dur llaç al cap com si fossis una capsa de bombons (qui va vestir Nerea Camacho?) o que si passes molt de llarg els 18 pots dur un escot fins al melic amb piga sexi, com la dona de Jesús Franco.

També és bo saber que per molt poca cosa que sembli una catifa (que era verda i amb goteres), allò no és una disco per anar-hi amb minifaldilles fúcsies, com feia Clara Lago. Goya Toledo, en canvi, feia honor als premis que porten el seu nom lluint un espectacular Dior daurat que semblava un homenatge al futur Oscar de Pe. La seva amiga li va agrair el detall en dir que era una de les millors actrius de l’any per la pel·li que ha fet amb Mar Flores.

Belén Rueda va triar la seva firma de confiança, Carolina Herrera, que la va vestir si fa no fa com sempre, de deessa grega, i Carme Elias, la seva. Com als premis Gaudí, va anar de la mallorquina Cortana, marcant figura, que la té.