Botiguers de tota la vida

Aca­bada la Segona Guerra Mun­dial, quan a les Naci­ons Uni­des es va decla­rar el boi­cot con­tra el règim de Franco perquè havia aju­dat les for­ces de l'Eix, la falta d'ali­ments encara es va fer més aguda de la que venia supor­tant la població des del 1939 amb la victòria fran­quista. L'escas­se­tat era ter­ri­ble, de manera que al govern no li va que­dar altre remei que man­te­nir les tar­ge­tes de raci­o­na­ment que havien de garan­tir un mínim de sub­sistència per a la població. Hom podia tallar un cupo­net per poder com­prar els ali­ments i fins i tot el carbó i el car­bo­net per al bra­ser o la cuina.

Com passa en aques­tes oca­si­ons, ràpida­ment es va esten­dre el feno­men del comerç il·legal d'ali­ments que pro­por­ci­o­nava grans for­tu­nes als que s'hi dedi­ca­ven. Els arti­cles més pre­uats d'aquest mer­cat negre eren la carn, la farina, el sucre, l'oli. I en aques­tes cir­cumstàncies no és d'estra­nyar que els car­nis­sers, els fle­quers i els esta­bli­ments de que­viu­res, altra­ment deno­mi­nats col­ma­dos, eren els ciu­ta­dans con­si­de­rats els més adi­ne­rats de Girona. Eren una elit de nou-rics que apa­ren­ta­ven com­plir amb la lega­li­tat, però que dis­tribuïen ali­ments a les clas­ses benes­tants de fiar, per sota mà i a preus altíssims, que els pro­por­ci­o­na­ven bene­fi­cis molt abun­dants. D'aquest feno­men se'n va dir estra­perlo –nom d'una ruleta tru­cada que va ori­gi­nar un gran escàndol–, i a l'estra­perlo s'hi dedi­cava molta gent en major o menor mesura...

S'havia ins­tau­rat una fis­ca­lia de taxes, com a orga­nisme encar­re­gat de repri­mir aquest comerç frau­du­lent. Però també solien ser gent cor­rupte –molts cops excom­ba­tents fran­quis­tes–, encara que a vega­des, i per cobrir l'expe­di­ent, actu­a­ven amb molta con­tundència.

A l'Argen­te­ria hi havia un car­nis­ser que es deia Nou­vi­les. Tota la família tenia molt bona salut, estava ben ali­men­tada i ser­vida, gràcies a l'estra­perlo. La meva àvia Àngela, vídua, pobra, es dedi­cava a anar a algu­nes cases dels rics, a repas­sar la roba, sar­gir els forats i dei­xar-la a punt per ser por­tada. Un dia men­tre ella hi era va entrar de sobte la poli­cia per ordre de la fis­ca­lia de taxes, i es va endur tota la família Nou­vi­las als cala­bos­sos que hi havia a la pujada de Sant Martí, on ara té estada la Dipu­tació. Algú els havia denun­ciat. A la meva àvia també se la van endur. Quan la meva mare se'n va assa­ben­tar, va córrer a la poli­cia, els va escri­das­sar i ràpida­ment van treure l'àvia del calabós. Consta que ella es va enfa­dar molt, perquè no li havia permès ser solidària amb els que li dona­ven feina. Sem­bla que li va dir: «El que havies de fer era por­tar un matalàs per dor­mir i no venir a treure'm, men­tre ells es que­den. Quina ver­go­nya...!»

La Ram­bla i l'Argen­te­ria era un autèntic empori de boti­gues a la ciu­tat. En aquell temps, als pobles de la comarca no hi havia gai­rebé res, lle­vat del que donava el camp i qui volia pro­veir-se de molts arti­cles havia de venir a Girona. Tot pri­mer amb la tar­tana, però després era el tren, que conduïa la gent de les comar­ques a com­prar al cen­tre ciu­tadà. L'arri­bada de cada com­boi, des de bon matí, supo­sava un autèntic allau de per­so­nes que entra­ven a la ciu­tat per com­prar o per fer-hi tra­mi­ta­ci­ons. Sobre­tot els dis­sab­tes de mer­cat, els car­rers bullien de com­pra­dors i vene­dors. Tot era comerç! La Ram­bla, amb els seus bancs de fusta allar­gats, on seien les page­ses amb els seus cis­tells, no dona­ven l'abast. I els boti­guers de les més dis­tin­tes espe­ci­a­li­tats es mul­ti­pli­ca­ven per aten­dre la nodrida con­currència.

La vigília del Ram era el moment dels pas­tis­sers. Solien començar a pre­pa­rar tor­tells des del diven­dres, dia i nit, i el dis­sabte igual­ment fins al mig­dia del diu­menge. Milers de tor­tells de tota mida, per a un poble que no podia pas­sar sense com­prar-ne. Els fillols ana­ven a reco­llir-ho a casa de la seva padrina, amb l'habi­tual diàleg:

Fillol: «Esteu bona, padrina?»

Padrina. «Si, noi. Té el tor­tell» (Dos petons...!)

El boti­guer més sin­gu­lar va ser en Mas­sa­beda, que tenia un esta­bli­ment a la pujada del pont de Sant Agustí, davant de l'actual farmàcia Saguer. A l'apa­ra­dor hi havia –entre molta brutícia– un plat que havia estat tren­cat en tres frag­ments i tor­nat a engan­xar amb alguna cola. Aguan­tava una mesura de pes per demos­trar la seva for­ta­lesa i un rètol que anun­ci­ava: «Roto en tres y pegado». Encara que pugui sem­blar impos­si­ble, aquell apa­ra­dor no es va tocar en qua­ranta o cin­quanta anys, men­tre anava aga­fant la pàtina d'ala de mosca que li pro­por­ci­o­nava la falta de neteja!

Un altre per­so­natge era en Pere Petit, amo d'una rellot­ge­ria al mateix car­rer de l'Argen­te­ria, que sem­pre es ves­tia amb una bata blava amb botons des­cor­dats. Era jovial i anava d'un cantó a l'altre sense parar. Es deia que feia molt bones ope­ra­ci­ons de borsa, i que mal­grat que el seu aspecte era gai­rebé d'indi­gent... s'hi havia enri­quit.

En gene­ral les boti­gues eren els nego­cis més ren­di­bles d'aque­lla eco­no­mia migrada i autàrquica. Els mar­ges comer­ci­als solien ser gene­ro­sos i les famílies dels boti­guers vivien força bé. Els seus fills ana­ven a estu­diar la car­rera a Bar­ce­lona. I els nois dels obrers i els menes­trals els envejàvem, tota vegada que per a nosal­tres era impos­si­ble econòmica­ment fer estu­dis uni­ver­si­ta­ris. Però les noies dels boti­guers no tenien tanta sort: era més impor­tant que tro­bes­sin un bon marit, que –si era pos­si­ble– estigués dotat per a la con­tinuïtat de la botiga. Amb l'edu­cació gene­ral bàsica i unes clas­ses de cos­tura en tenien ben bé prou.

Molts esta­bli­ments esta­ven equi­pats amb la cuina i el men­ja­dor de la família a la mateixa planta baixa de la botiga. Així feien vida en aquell ambi­ent, sense parar del matí al ves­pre. La parada al davant i l'habi­ta­cle a dar­rere. Les tertúlies i els comen­ta­ris, la xer­ra­meca de les veïnes i els esde­ve­ni­ments quo­ti­di­ans eren el seu millor estímul. Solien tenir el dor­mi­tori en un pis alt, on només ana­ven a l'hora de dor­mir. Pro­cu­ra­ven estar bé amb el clero, i fer el buit als falan­gis­tes, sense arri­bar-s'hi, però, a enfron­tar perquè deien que tenien males puces. Si con­ve­nia demos­trar adhesió al règim, també es feia. Tímida­ment, però es feia... Tot el que fos neces­sari per con­ser­var el calaix.

Amb el temps aquest pano­rama ha can­viat. Sis­temàtica­ment s'ha anat reduint el nom­bre de boti­guers, així com les seves acti­vi­tats. Han estat abas­se­ga­des en bona part per les grans superfícies comer­ci­als, que a còpia de volum poden ser­vir a preus molt més com­pe­ti­tius que no pas el clàssic esta­bli­ment de tota la vida... i també els han per­ju­di­cat les franquícies, sis­tema que pos­si­bi­lita a gent sense experiència, però pro­pi­e­ta­ris d'un local, posar-se a com­pe­tir amb els mer­ca­ders tra­di­ci­o­nals.

Amb l'arri­bada de la crisi actual, però, s'ha produït un fet que mai l'havíem vist a Girona: una enorme quan­ti­tat de locals en planta baixa, buits, tan­cats, situ­ats en llocs on sem­pre s'havia fet un bon negoci. Esta­bli­ments que obren i tan­quen al cap de poc temps per la inca­pa­ci­tat de gua­nyar l'impres­cin­di­ble per pagar el llo­guer... i altres que tenen acti­vi­tats més simbòliques que reals.

Al cen­tre de Girona, que sem­pre havia estat tan actiu comer­ci­al­ment, ara només hi flo­rei­xen els bars, els esta­bli­ments de venda de roba i les per­fu­me­ries... tota la resta del comerç ha tan­cat o s'ha des­plaçat a la perifèria giro­nina.

És un túnel al qual no es veu encara sor­tida. I la ciu­tat espera el mira­cle d'un res­sor­gi­ment, que evi­dent­ment no vindrà dels seus diri­gents actu­als, que sem­bla que viuen en una altra galàxia.