La casa Singer i can Duch

El 18 de gener del 1890, una de les vídues d'Isaac Mer­ritt Sin­ger –estava unit a Cat­he­rine Maria Haley i Mary Ann Spons­ler– va casar les dues filles, una amb el duc Deca­zes, l'altra amb el príncep Scey-Monthéliard. La notícia de la crònica rosa la va publi­car el Dia­rio de Gerona i va aju­dar a miti­fi­car una com­pa­nyia de la nos­tra ciu­tat, si bé l'any 1876, el set­ma­nari El Inde­pen­di­ente anun­ci­ava que s'havia esta­blert a la plaça del Vi, final­ment, el 1904, va situar la seu cen­tral al car­rer Abeu­ra­dors número 8 i aquell any patia la com­petència de La Elec­tra, màqui­nes de cosir de la marca Wert­heim que es podien com­prar a can Miram­bell, al car­rer dels Ciu­ta­dans número 9. La casa, que havia esco­llit com a lema comer­cial«La ropa que viste la huma­ni­dad ha sido cosida com máquina Sin­ger» (Dia­rio de Gerona 27 d'octu­bre del 1909), ofe­ria apa­rells per a famílies, modis­tes, sas­tres, saba­ters i bas­ters asse­nya­lant la supre­ma­cia d'una empresa que venia més de dos mili­ons de màqui­nes a l'any. A Girona ningú dub­tava que la màquina de cosir era una inversió de pri­mera, que aquell invent per­fec­ci­o­nat per un bígam amb ínfu­les d'actor era un pas defi­ni­tiu per a l'alli­be­ra­ment femení i encara que hi havia algu­nes veus que es quei­xa­ven que dei­xa­ria sense feina les modis­tes, la revo­lució va ser tan extra­or­dinària que Sin­ger es va con­ver­tir en una marca de con­fiança que fidel al seu lema: «Una nena de cinc anys pot enten­dre-les, i també hi pot tre­ba­llar la dona més vella», va deci­dir que calia treure les senyo­res de casa: «Ha sigut molt visi­tada l'expo­sició de les labors fetes per les alum­nes del Curs Sin­ger, publi­cava el Dia­rio de Gerona el 12 de desem­bre de l'any 1930, i així va orga­nit­zar cur­sos de cos­tura, superant entre­bancs colos­sals com l'incendi que va patir la seu de Girona: «Per aquell mateix temps –escri­via Joan Vinyes el 12 de maig del 1925 al Dia­rio de Gerona– ocor­regué al car­rer d'Abeu­ra­dors un dels majors incen­dis que recordo, en què va que­dar des­truïda com­ple­ta­ment la casa número 8, on hi ha actu­al­ment la repre­sen­tació de les màqui­nes Sin­ger. A altes hores de la nit ens varen des­per­tar forts crits de ‘Vinyas- Pérez, foc', que ens dona­ren la des­a­gra­da­ble impressió de tenir el foc a casa. Per sort no era així, i els noms donats pel transeünt foren segu­ra­ment els dels pri­mers veïns que se li acu­di­ren, o que li sem­bla­ren més a prop. El meu pare va lle­var-se i baixà al car­rer, on trobà un altre veí, en Car­les Martínez, amo d'una botiga d'objec­tes d'escrip­tori i mes tard cone­gut ban­quer... Els tre­balls d'extinció de l'incendi dura­ren tota la nit, i en oca­si­ons s'arribà a témer la pro­pa­gació del foc fins a les cases veïnes... Recordo la casa envaïda de sol­dats que for­ma­ven cordó des del pou al car­rer tra­ient aigua». El 6 de maig del 1930, quasi un any després de la pri­mera crònica, Joan Vinyes infor­mava de la recons­trucció de la seu de Sin­ger, una com­pa­nyia que es va tro­bar com les fàbri­ques i la dele­gació de Bar­ce­lona van patir una vaga com­pli­cada en què hagué de fer medi­ació el pre­si­dent Macià. L'any 1937 i segons infor­mava el diari CNT, la casa Sin­ger con­ti­nu­ava fun­ci­o­nant. El peri­o­dista reco­llia un cas d'estra­perlo pel qual es va ven­dre un paquet de cali­que­nyos per 35 pes­se­tes. Després de la guerra, la com­pa­nyia va ini­ciar una agres­siva cam­pa­nya enfo­cada tant a recu­pe­rar els cli­ents antics –a la publi­ci­tat s'hi podia lle­gir que es com­pra­ven, es llo­ga­ven i es repa­ra­ven les màqui­nes de Sin­ger que man­te­nia la botiga prin­ci­pal al car­rer Abeu­ra­dors, reba­te­jat com a Calvo Sotelo– com a fer-ne de nous. L'aposta va fun­ci­o­nar tan bé que el 20 de maig del 1952, apro­fi­tant el pri­mer cen­te­nari de la casa mare als Estats Units, la seu giro­nina de la marca es va tras­lla­dar a l'Ave­nida del Gene­ralísimo número 11 (ram­bla de la Lli­ber­tat). La crònica de Los Sitios reco­llia «Aque­lla tienda de la calle de Calvo Sotelo, que desde tiempo inme­mo­rial venia siendo visi­tada y con­cur­rida por la población gerun­dense –añeja y acre­di­tada es la marca Sin­ger– se ha tras­la­dado a la Ram­bla». L'acte, que va comp­tar amb la presència de repre­sen­tants de la indústria, la banca i l'església giro­nina, entre altres l'arxi­preste Javier Gochs, el direc­tor a Espa­nya de la com­pa­nyia, Mari­ano Cid, o el repre­sen­tant a Girona, Sócra­tes Villa­nu­eva, va mos­trar la vita­li­tat d'una casa on havia entrat a tre­ba­llar Eudald Duch Tor­rent, fill de Joan Duch i Pilar Tor­rent, que tenien una botiga de Sin­ger al car­rer del Nord d'Anglès. Era home amb ini­ci­a­tiva que va pas­sar de ser un sim­ple empleat a tenir la repre­sen­tació de Sin­ger a la ciu­tat i en temps de mira­cle econòmic i plu­ri­o­cu­pació, va saber con­ver­tir les màqui­nes de cosir elèctri­ques i sobre­tot les tri­co­to­ses («Sin­ger –traduït del cas­tellà– fa demos­tra­ci­ons de la seva tri­co­tosa, Sin­ger, li ofe­reix el plaer de tri­co­tar. Les lliçons que ofe­rim de teo­ria i pràctica son com­ple­tes, efi­ci­ents, espe­ci­a­lit­za­des», es podia lle­gir a la pro­pa­ganda reco­llida a Los Sitios el 16 de gener del 1964) en els ins­tru­ments redemp­tors d'un país que després de sor­tir de l'autar­quia es veia capaç de fer negoci amb els jer­seis i el punt de creu. Pot­ser per això, quan el dia de Tots Sants del 1969 la dele­gació de Girona de la marca va plan­tar dos estands a la Fira Comer­cial, no tan sols venia maqui­nes de cosir, sinó que ofe­ria apa­rells de tele­visió, neve­res, cen­tri­fu­ga­do­res, tri­co­to­ses, plan­xes. La pro­posta es podia valo­rar com un intent de diver­si­fi­cació, però en rea­li­tat era un argu­ment de con­tinuïtat que ha permès a la família Duch dei­xar el local de la ram­bla del Gene­ralísimo, avui de la Lli­ber­tat, i tras­lla­dar-se a Santa Eugènia, on, entre altres, con­ti­nuen venent les màqui­nes de cosir que «ves­tei­xen la huma­ni­tat».