Calçats Baró
Empresa fundada el 1893 per un sabater de Sant Jordi Desvalls que es va establir al carrer Fontanilles, manté la continuïtat després que la quarta generació s'ha responsabilitzat del negoci
L'any 1893 Antoni Baró i Barbosa, que era originari de Sant Jordi Desvalls, es va establir al carrer Fontanilles, al darrere de la casa de la Misericòrdia i després de donar-se d'alta a l'ajuntament va obrir una sabateria i allà es va mantenir fins al 1900, any en què es va traslladar al carrer Sant Francesc, que era un dels centres comercials emergents de la ciutat. Antoni Baró Puig recorda que en època del seu avi normalment es feien les sabates a mida i els professionals treballaven amb les formes, o sigui les plantilles de fusta que copiaven el peu del client. «Quan tornava per fer-se unes sabates o un butzweguins, o sigui unes botines –assegura Baró–, tan sols havia d'escollir el model i el color que volia».
Després que l'any 1929 morís el fundador de la nissaga, l'establiment va passar a mans del seu fill Joan Baró i Vila, que a més de sabater era un reconegut professional de la música que, entre viatges i actuacions, va deixar les regnes de la casa a la seva esposa Margarida Puig, la qual, fins que l'any 1943 van llogar la primera dependenta, es va encarregar d'una botiga que va anar creixent fins que el 1961, quan Antoni Baró Puig es va casar amb Victòria Valls, va obrir una sucursal a l'Argenteria. Com publicava el diari Los Sitios: «S'han obert les portes i s'han encès els llums d'un nou establiment comercial de la nostra ciutat. S'ha obert al cor d'aquesta, concretament al carrer de l'Argenteria. Don Joan Baró, prestigiós i veterà en el ram de la sabateria, ha inaugurat una botiga de calçat que ha provocat l'admiració de tots els que hi van passar durant les primeres hores... Amb passos lents però segurs i ferms, el nostre comerç se situa a l'altura de l'esforç de tots els ciutadans per assolir aquesta Girona brillant que tots desitgem i a la qual don Joan Baró aporta un altre gra de sorra amb aquest cèntric i modern establiment». L'aposta per l'Argenteria va funcionar, els Baró van obrir un altre establiment al carrer Nou el 18 de maig del 1964, un espai diàfan decorat per Joan Baró Puig en el qual jugaven un paper destacat les fotografies de Jordi Soler, que va suposar un dels moments dolços d'una família que ha continuat venent sabates. I més ara, que la quarta generació, Antoni Baró Valls i Victòria Baró Valls, ha de lluitar contra la pressió de les franquícies, les multinacionals i la displicència dels joves que han modificat els hàbits de compra. Tot i que la botiga de l'Argenteria va passar a integrar-se al complex format per les dependències de la joieria Pere Quera, els Baró tenen clara la filosofia de la pròpia supervivència: «Estem en la lluita diària, és més difícil que anys enrere, però nosaltres estem lluitant tant contra els canvis de tendència, com contra les imposicions de determinades multinacionals que exigeixen uns números de venda que, per Girona, són irreals.»
Una nissaga de músics i sabaters
Antoni Baró Puig explica que va néixer a sobre de la botiga del carrer Sant Francesc, que era la casa on vivien els pares, i que, tot i que havia après a caminar darrere el taulell, quan va arribar a la majoria d'edat va decidir que no es volia quedar lligat a Girona i es va fer representant de sabates, una feina que el va portar per tot Catalunya i a la qual es va dedicar quinze anys. Amb tot, es va veure obligat a deixar-la quan es va morir la seva mare, i es va encarregar del negoci familiar.
Antoni Baró explica amb una certa nostàlgia que va ser el primer membre de la nissaga que no es va dedicar a la música, i remarca que hi havia hagut tres generacions d'intèrprets que, seguint la petja d'Antoni Baró i Barbosa, van donar figures principals, com ara Antoni Baró Güell, reconegut compositor de sardanes; Jaume Baró, Pere Baró i Enric Baró, que era compositor.
Tot i que Joan Baró Vila, que era el petit de set germans, va ser qui es va quedar la botiga, la seva afició a la música –era un reconegut intèrpret de violí, fiscorn i saxo– el portava a fer llargs viatges, a integrar-se en orquestres i formacions diverses que podien actuar des de Londres fins a Madrid, en periples que va mantenir fins l'any 1945, quan va decidir que ja havia fet prou voltes al món i va deixar la música professional per fundar l'Orquestra de Cambra de Girona, una formació de prestigi que en temps de sequera cultural va intentar recuperar clàssics com ara Brams i Vivaldi, i fins i tot va actuar al Palau de la Música Catalana. Antoni Baró Puig, que estima Vivaldi però sobretot és aficionat a la pesca –al seu despatx, s'hi descobreixen records, trofeus i fotografies, entre altres les que certifiquen la captura de tonyines imponents–, juga sobre segur. Sap que en 117 anys de vida la botiga és un actiu conegut per generacions de clients que es diuen d'avis a pares i fills que aquesta és una empresa amb garanties on poden trobar el millor calçat.