Cercles quadrats

Diven­dres pas­sat, en un míting cele­brat a Saba­dell amb la presència del minis­tre Ramón Jáure­gui, José Mon­ti­lla va dir lite­ral­ment que li feia por “un govern de CiU, hipo­te­cat per ERC: un govern naci­o­na­lista, sobi­ra­nista i inde­pen­den­tista”. Un govern hipo­te­cat per ERC... com el seu, pot­ser? L'afir­mació ultra­passa amb escreix la cate­go­ria del cinisme. De fet, mos­tra ober­ta­ment, gai­rebé obs­ce­na­ment, les veri­ta­bles dimen­si­ons d'una con­tra­dicció que fa qua­tre anys alguns van insis­tir a ubi­car en l'esfera de la pura nor­ma­li­tat. Heus aquí la nor­ma­li­tat: algú que és pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat gràcies als vots d'ERC alerta ara del risc d'un govern hipo­te­cat per aquesta mateixa for­mació! Mon­ti­lla, en tot cas, no fa res més que reco­llir i com­pen­diar en una sola frase les dot­ze­nes de legi­ti­ma­ci­ons periodísti­ques dutes a terme després de la cons­ti­tució del segon tri­par­tit, l'any 2006. Vis­tes amb pers­pec­tiva, aque­lles supo­sa­des anàlisis des­ti­na­des a demos­trar la qua­dra­tura del cer­cle tenen un punt de pate­tisme, més encara pre­nent en con­si­de­ració la forma –poc o gens ele­gant– com alguns dels seus autors se n'han des­dit en els dar­rers mesos.

Ara fa tot just qua­tre anys, es van esgri­mir tres tipus d'argu­ments per jus­ti­fi­car la repe­tició d'un tri­par­tit que ni tan sols havia pogut aca­bar la legis­la­tura. Convé recor­dar que ERC havia estat expul­sada del govern. També és impor­tant subrat­llar que, imme­di­a­ta­ment després, l'ales­ho­res can­di­dat Mon­ti­lla va obte­nir els pit­jors resul­tats de tota la història del PSC. Aquest era el pano­rama, però això no impe­dia gra­pe­jar aco­mo­datícia­ment deter­mi­nats argu­ments com si fos­sin un cub de Rubik. Comen­cem pel pri­mer grup: les apel·laci­ons a l'har­mo­nia que reg­na­ria entre un govern soci­a­lista a Madrid i un govern soci­a­lista a Bar­ce­lona. Facin memòria o, més fàcil encara, fur­guin per l'heme­ro­teca deter­mi­nats arti­cles d'opinió. Aquesta con­junció –deien lla­vors alguns– per­metrà des­ple­gar l'Esta­tut sense entre­bancs i, en con­seqüència, enfor­tir la idea d'una Espa­nya veri­ta­ble­ment fede­ral i plu­ri­na­ci­o­nal. El resul­tat és ben a la vista. L'Esta­tut ha aca­bat com ha aca­bat, i el fede­ra­lisme no sem­bla gau­dir d'una salut pletòrica, pre­ci­sa­ment. Pel que fa als pro­gres­sos de la idea de plu­ri­na­ci­o­na­li­tat d'Espa­nya, val més no par­lar-ne: ara és com una broma de mal gust.

El segon grup d'argu­ments estava rela­ci­o­nats amb la idea d'“esquerra”. Par­tint del lloc comú dels “dos eixos”, l'ideològic i el naci­o­nal, el experts a reme­nar el cub de Rubik del tri­par­tit trans­for­ma­ven qua­drats en cer­cles, cer­cles en qua­drats i el que con­vingués.

Aquesta amena faula dels dos eixos, en tot cas, es fa i es desfà amb una gran ale­gria. Ara mateix, l'esquerrà Mon­ti­lla ja no en vol saber res de l'esquerrà Puig­cercós ni de l'esquerrà Her­rera. A l'esquerrà Mon­ti­lla, per cert, no va sem­blar que li fes gaire nosa el pacte que el seu core­li­gi­o­nari Patxi López va sig­nar al País Basc amb el PP. Una altra “nor­ma­li­tat”, un altre cer­cle qua­drat: a Bar­ce­lona els soci­a­lis­tes bus­ca­ven el suport dels inde­pen­den­tis­tes, i a Vitòria de la dreta espa­nyo­lista. “Per tal d'aver­go­nyir la mas­ca­rada / entre tan­tes dis­fres­ses em dis­fresso”, diuen els ver­sos del gran Pere Quart. No cal afe­gir-hi gran cosa més.

I arri­bem al ter­cer i més impor­tant dels argu­ments: un pacte CiU-ERC “hau­ria par­tit el país en dues mei­tats”. Entorn d'aquest assumpte va arri­bar a sor­gir fins i tot una petita escolàstica encar­re­gada d'actu­a­lit­zar, polir i blin­dar la idea. Han pas­sat qua­tre anys, només qua­tre, i ara sem­bla que tot allò només era una frase feta. De fet, aque­lla frase feta ha can­viat radi­cal­ment de to: ara es pro­nun­cia en forma d'amenaça. Molt dis­cre­ta­ment, sí, però en forma d'amenaça. La cosa sona si fa no fa així: “Fins ara hem tin­gut l'opor­tu­ni­tat de par­tir el país en dos i no ho hem fet, però això no sig­ni­fica que aquesta pos­si­bi­li­tat ja no exis­teixi”. Aquesta idea difusa però alhora con­tun­dent està esquit­llada en la majo­ria de decla­ra­ci­ons de diri­gents del PSC. En alguns casos resulta poc audi­ble i en altres és ben bé estri­dent, però el seu rere­fons és exac­ta­ment el mateix.

I així arri­bem a la cons­ta­tació final: els cer­cles qua­drats no exis­tei­xen, i els qua­drats cir­cu­lars tam­poc. Les argúcies dialècti­ques per jus­ti­fi­car un pacte par­la­men­tari de cir­cumstàncies són per­fec­ta­ment legítimes, però en cap cas poden modi­fi­car la tos­suda rea­li­tat. L'any 2003 o l'any 2006 no exis­tia pas una majo­ria social iden­ti­fi­ca­ble amb el tri­par­tit: uns van votar el PSC o ICV per unes raons, i uns altres van votar ERC per unes altres. Aquesta majo­ria no ha exis­tit, ni exis­teix, ni exis­tirà mai, perquè els seus objec­tius resul­ten lite­ral­ment con­tra­dic­to­ris. La lega­li­tat d'un front par­la­men­tari d'aquest tipus resulta inqüesti­o­na­ble; la seva legi­ti­mi­tat política no tant, en la mesura que és el resul­tat d'una aposta interes­sada per la ficció, que en política sem­pre és sinònim de feblesa i d'ines­ta­bi­li­tat. Això ho vaig dir en un arti­cle publi­cat en aques­tes matei­xes pla­nes ara fa tot just qua­tre anys, i ho torno a repe­tir ara empa­rat en la frase que diven­dres pas­sat va pro­nun­ciar José Mon­ti­lla a Saba­dell: “Un govern de CiU, hipo­te­cat per ERC: un govern naci­o­na­lista, sobi­ra­nista i inde­pen­den­tista”. Mon­ti­lla reco­nei­xia tàcita­ment que el seu pacte amb ERC no tenia res a veure amb les esquer­res, ni amb la cohesió social ni amb res per l'estil, sinó que era una mera hipo­teca al ser­vei dels interes­sos del seu par­tit. Una hipo­teca sub­prime, dit sigui de pas­sada.