“Va, que hem de fer el diari”

Els de València es van haver de lle­var a les cinc de la mati­nada per poder aga­far l'auto­car que sor­tia de Tor­tosa a les vuit i que tenia com a des­ti­nació Girona.

Els de més a prop s'ho van poder pren­dre amb més calma, però aquell dia, diven­dres 19 de novem­bre, més auto­cars i molts cot­xes par­ti­cu­lars van trans­por­tar cap a Girona el per­so­nal repar­tit per tot el ter­ri­tori que tre­ba­lla, en fei­nes diver­ses, a El Punt, l'Avui, El 9, Presència, L'Econòmic... Els dia­ris de pro­xi­mi­tat tenen la cen­tral molt lluny. Si no la hi tin­gues­sin, si la gent no estigués repar­tida pel país, no serien dia­ris de pro­xi­mi­tat. Va venir gent de les Ter­res de l'Ebre, de Reus, de Valls, de Tar­ra­gona, del Penedès, del Gar­raf, del Vallès, de Bar­ce­lona, de Bada­lona, del Maresme, de cada comarca giro­nina, de Per­pinyà, de Lleida... Els peri­o­dis­tes des­ta­cats a Madrid no van poder arri­bar per culpa d'una vaga fer­roviària que al cap­da­vall es va aca­bar des­con­vo­cant. Els de l'estran­ger van enviar records. Es trac­tava de fer una foto de con­junt. La foto que il·lus­tra la por­tada i la con­tra­por­tada d'aquest espe­cial. La cita era a les onze davant la Fari­nera, l'edi­fici cen­te­nari que, com el nom indica, en ori­gen havia ser­vit per fabri­car i dis­tri­buir farina, i com que no només de pa viu l'home sinó també de la paraula i de l'espe­rit, des de fa anys acull la redacció d'El Punt a Girona i, ara, els ser­veis cen­trals de tot el grup. Tot lliga. I si no lliga, es fa lli­gar.

Quan els gai­rebé qua­tre-cents peri­o­dis­tes, tècnics, comer­ci­als, admi­nis­tra­tius, direc­tius, etcètera van haver pres posició davant l'edi­fici històric, es va pro­duir una imatge antiga que evo­cava aque­lles sor­ti­des dels obrers d'una fàbrica del prin­cipi del cine mut o aque­lles con­cen­tra­ci­ons pacífiques d'obrers patro­ci­na­des per l'amo el dia que l'amo feia el sant o havia tin­gut el pri­mer fill que asse­gu­rava la con­tinuïtat del negoci. Hi va haver alguna cosa d'espe­rit de ger­ma­nor. Amb tanta gent dis­se­mi­nada, n'hi ha molta que només conei­xes de par­lar-hi per telèfon o de lle­gir-la, i n'hi ha que no conei­xes de res ni l'has vista mai.

Els fotògrafs de la casa es van encar­re­gar d'immor­ta­lit­zar el moment i de la core­o­gra­fia prèvia. Vosal­tres aquí al davant aju­pits, vosal­tres asse­guts a les cadi­res, aquells d'allà al dar­rere ben drets, que no se us veu. Al peri­o­dista gràfic les imat­ges li vénen gene­ral­ment dona­des. Poder-ne diri­gir una un dia, mar­car-ne l'ordre i la com­po­sició, ha de ser una satis­factòria manera de res­ca­ba­lar-se de tants polítics que deci­dei­xen quin és el seu per­fil bo o de tan­tes mani­fes­ta­ci­ons des­con­tro­la­des. “Va, que hem d'anar a fer el diari de demà”, deien als fotògrafs els més impa­ci­ents, i com si els fotògrafs no l' hagues­sin de fer, també. Els peri­o­dis­tes sem­pre pen­sem en l'endemà. Vivim en un per­petu demà, i mol­tes vega­des quan diem o escri­vim “avui” volem dir “demà”. Tots els dia­ris són el futur.

Doncs espe­reu-vos, que la sessió no s'ha aca­bat. Divi­dit per sec­ci­ons i depar­ta­ments, el per­so­nal res­pec­tiu va ser foto­gra­fiat en diver­sos punts de l'inte­rior de l'edi­fici. I com que l'edi­fici és de totes mane­res limi­tat, algu­nes foto­gra­fies es van anar a fer pels parcs del vol­tant.

“Va, de pressa, que hem d'anar a fer el diari”. Això també és notícia, això també és fer diari, carai. Els peri­o­dis­tes pro­cla­mem que nosal­tres no hem de ser mai notícia. Diem coses molt solem­nes que sem­pre un dia o altre hem de sal­tar. Fa com el pro­to­col, que s'ha fet per ser tren­cat. Els peri­o­dis­tes som notícia quan, per bé o per mal, merei­xem ser-ho, com tot­hom en aquest món. Avui és per bé. I punt. Tot lliga, ja ha que­dat dit.