1982
Contracultura i modernitat
Lluís Racionero i Grau (la Seu d'Urgell, 1940) va conèixer el moviment hippy des d'una situació privilegiada i en temps real, mentre estudiava urbanisme a la Universitat de Berkeley (Califòrnia), i a mitjan anys setanta, ja a Barcelona, va formar part de l'equip de redacció de la revista Ajoblanco, bíblia àcrata de la contracultura catalana i espanyola. En aquest context s'explica perfectament el seu debut en el món editorial amb un llibre titulat Filosofías del underground (1977) que feia un recorregut per tots els outsiders del pensament únic, racionalista i oficialista, des dels romàntics i els anarquistes als seguidors de les filosofies orientals i psicodèliques. Un llibre molt propi del seu temps, amb idees que aquí arribaven amb retard perquè tot just estàvem sortint en aquell moment del profund forat negre del franquisme.
Racionero, però, va demostrar de seguida que no era un autor d'un sol tema, sinó més aviat un home de múltiples interessos: Sistemas de ciudades y ordenación del territorio (1978) i Leonardo da Vinci (1978) van precedir la publicació de la seva primera novel·la, que va ser també el seu primer llibre en català, Cercamón, guanyador del premi Bertrana el 1981. Quan encara estava lluny el boom de la novel·la històrica i aquí el concepte per excel·lència ja no era modernitat, sinó postmodernitat, Racionero va decidir mirar a la Catalunya medieval i fundacional al voltant de l'any 1.000 i els primers segles del segon mil·lenni. En aquells temps de la movida, d'un mundial de futbol que es va presentar com la gran obertura al món, del PSOE de González arribant al poder i de l'entrada a l'OTAN, pocs volien mirar enrere. Però tothom té un passat...
Cercamón de Lluís Racionero
“La novel·la està situada al Pirineu l'any 1.000 perquè és un moment clau per a la cultura mundial. En aquell moment el Pirineu juga un paper molt important en la cultura europea de l'alta edat mitjana, ja que és una zona que rep influències de la cultura àrab d'Al-Andalus, però conserva alhora tota l'arrel grecollatina, juntament amb les influències dels monjos benedictins. Aquest esplendor provoca el naixement del romànic”, explicava Lluís Racionero en una entrevista el juny del 1981, poc després d'haver guanyat a Girona el premi Prudenci Bertrana de novel·la amb Cercamón.
La novel·la va ser tot un èxit. Publicada l'any 1982 en la col·lecció El Balancí d'Edicions 62, ja havia assolit set reedicions quan la Caixa d'Estalvis de Catalunya en va encarregar una altra per regalar-la als seus clients per Sant Jordi, un bon costum que ja ha passat a la història. El llibre lluïa a la coberta una imatge del Beatus de Girona (“cedida gentilment pel Museu Capitular de la catedral de Girona”) i s'obria amb un fragment de l'històric discurs de Pau Casals a l'Assemblea General de les Nacions Unides, el 24 d'octubre del 1971: “Jo sóc català. Avui Catalunya és una regió d'Espanya. Però abans Catalunya era una nació, potser la nació més gran del món...”
La novel·la de Racionero, protagonitzada per un trobador idealista i amb secundaris tan il·lustres com l'Abat Oliva, va reivindicar l'esplendor de la Catalunya medieval en un moment en què el poble català necessitava recuperar la seva història, després de quaranta anys patint la negació absoluta de la seva identitat.
A més, Cercamón projectava un missatge de llibertat des d'un passat remot, però on els homes i les dones semblaven tenir aspiracions semblants a les nostres. Quan Domingo de Guzmán li pregunta retòricament: “¿És que nosaltres, pecadors, podem gaudir l'entusiasme animal de la vitalitat primaveral?”; Cercamón li contesta: “No hi veig cap mal, mossèn, si jo em sento bé en el meu cos, seré més bo i podré fer més feliç l'altra gent”. Simplement, irrefutable.
“En aquesta novel·la no podia fer parlar un pastor del Pirineu en castellà”
Què va representar aquesta novel·la en la seva carrera quan va sortir?
Va ser la meva primera novel·la i el meu primer llibre en català. El tema ho demanava: la vaig començar a escriure en castellà, però no me'n sortia. No podia fer parlar un pastor del Pirineu en castellà.
Quin paper juga en el conjunt de la seva obra?
Jo la vaig presentar al premi Bertrana pel seu prestigi i perquè pensava que així la llegirien. Després vaig comprovar que a la gent li agradava força. Un dia, Carlos Barral em va dir: “T'has convertit en el millor prosista en català”. No serà tant [riu].
És la seva obra més reeixida o quina seria?
Tothom diu que és el millor que he escrit. Jo triaria Cercamón i el meu assaig sobre Leonardo da Vinci.
TRIA DE REFERENTS
Lo color més blau
Maria Aurèlia Campany
La gran novel·lista, dramaturga i assagista Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918 – 1991) va construir aquesta novel·la a partir de les cartes que es van enviar dues amigues durant tres dècades, des de la seva separació a final de la Guerra Civil fins al seu retrobament, durant el maig del 68. Un tema realment candent en plena Transició, per recuperar la memòria i el temps perdut.
Interruptus
Valerià Pujol
Aquest poeta i escriptor maresmenc (Premia de Dalt, 1952-1992) va guanyar el 1981 el premi Documenta amb Interruptus, una bona mostra de narrativa experimental que l'any següent va rebre també el premi de la Crítica: una autèntica consagració com a novel·lista per a un autor provinent de la poesia existencialista. Poc abans de morir va publicar la seva segona i última novel·la, Palmira.
El cingle verd
Josep Piera
L'any de la mort de Josep Pla, el 1981, el poeta i narrador valencià Josep Piera (Beniopa, la Safor, 1947) va guanyar el premi que porta el nom de l'escriptor empordanès amb El cingle verd, un bon exemple de l'anomenada literatura del jo, amb elements del dietari, les memòries i el llibre de viatges. Un dels representants més destacats de la Generació dels Setanta al País Valencià.
Som les tres bessones
Roser Capdevila i Mercè Company
Presentació en societat d'aquestes tres nenes tan trapelles com simpàtiques anomenades Anna, Teresa i Helena, que posteriorment anirien descobrint la Bruixa Avorrida i tota una àmplia galeria de personatges. Gairebé trenta anys després, les creacions de Roser Capdevila s'han convertit en uns nous clàssics de la literatura infantil catalana i universal, reproduïts en mil formats.