1997
L'epilèpsia de Pokemon i la mort de Diana
Gairebé 700 nens van ser hospitalitzats al Japó per atacs epilèptics el 1997 després d'haver vist un episodi de la sèrie de dibuixos animats Pokemon. Sembla ser que el canvi accelerat dels colors blau i vermell en una escena de l'episodi els va provocar un epilèpsia fotosensitiva. És una de les notícies més curioses que tancava l'any 1997. Mesos abans, a final d'agost, un matí de diumenge el món occidental es llevava amb una notícia que provocaria milers de “no m'ho puc creure”: la mort de Diana de Gal·les en un confús accident automobilístic a París. És cert que no són les notícies més importants d'un any força convuls però en certa manera són esdeveniments que marquen la bogeria mediàtica i l'acceleració progressiva amb què s'entraria al segle XXI.
L'any 1997 va ser, doncs, un any ple d'esdeveniments frontissa. ETA, entre d'altres aquell any, va assassinar el regidor del PP Miguel Ángel Blanco, provocant una forta consternació arreu que va marcar per sempre l'evolució de la banda terrorista. Tony Blair donava una victòria històrica als laboristes de la Gran Bretanya. Hong Kong deixava la sobirania britànica i tornava a ser xinesa. A Egipte un atemptat islamista contra interessos turístics matava 68 persones. A Escòcia, va néixer l'ovella clonada Dolly.
Bilbao deixava enrere per sempre el seu passat industrial per entrar a ser una ciutat de serveis i amb glamur quan a l'octubre va inaugurar la seva seu del Museu Guggenheim. Gianni Versace va morir assassinat a trets i a casa nostra desapareixia el savi Joan Coromines però, això sí, amb tots els deures fets.
Dones de Isabel-Clara Simó
Dones va ser el gran best seller en català del 1997, però el més remarcable és que aquest recull de narracions curtes és un dels grans long sellers de la literatura catalana i continua venent-se amb força catorze anys després de la seva aparició. És sens dubte el llibre de més èxit comercial de tota la trajectòria literària d'Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943).
Escrit amb un estil directe i àgil, Dones és un recull de 17 contes, centralitzats cadascun en una o més figures femenines que retraten un determinat model de dona. El gran encert de Dones és que el recull fuig dels tòpics femenins més habituals, tant que algú, explica la mateixa autora, va arribar a dir que el llibre “afegia disset tòpics femenins més”.
Totes les dones que apareixen en el llibre són tan diferents unes de les altres que la diversitat és el territori comú més potent que sembla unir-les. “El tòpic ens diu que les dones són tendres i els homes són més aspres, però no és ben bé així. És cert que, per educació, ens han donat un comportament que ens iguala. És el que jo dic la cultura de pati d'escola, pel que fa als homes, i la cultura de l'harem, pel que fa a les dones. Però en definitiva, el que som en primera instància és persones”, assegura Simó.
Amb un to que es mou entre la tendresa i el sentit de l'humor, la mirada d'Isabel-Clara Simó no és, però, gens condescendent. En cap moment les dones són víctimes passives de res, sempre són responsables dels seus actes. Hi ha dones que s'ofeguen amb homes que els expressen massa el seu amor i d'altres que demanen massa que els expressin amor. Hi ha mares castradores de les seves pròpies filles i dels seus marits. Hi ha matriarques que destrossen la vida de famílies senceres i d'altres que ho han sacrificat tot pels seus.
La mateixa editorial Bromera va encarregar fa dos anys a l'autora que escrivís el contrapunt a Dones. El resultat va ser Homes, que té un to semblant al seu predecessor però amb els homes com a protagonistes.
“Vaig rebre una bufetada per part dels crítics pel gran èxit de ‘Dones'”
Què va representar ‘Dones' en la seva carrera quan va sortir?
En aquell moment va representar una bufetada per part dels crítics, cosa que vaig adjudicar al gran èxit de vendes, la qual cosa em sembla una reacció gratuïta i molt pròpia d'un país petit.
Quin paper juga ‘Dones' en el conjunt de la seva obra?
És una obra menor, però no menor en el sentit de dolenta o inferior, sinó que té menys ambicions. Va ser molt còmode i fàcil d'escriure perquè és un llibre de contes de temes molt quotidians i jo tota la vida que sento històries.
Si no és la seva obra més reeixida, quina seria?
Hi ha obres a les quals he dedicat molts esforços com El mossèn, El gust amarg de la cervesa o la meva última novel·la, Amor meva.
TRIA DE REFERENTS
La mirada del tafur
Ferran Torrent
Juntament amb Dones, La mirada del tafur, de Ferran Torrent, va ser una de les grans triomfadores del Sant Jordi del 1997. En aquesta novel·la, l'autor valencià recuperava dos personatges de Gràcies per la propina (els germans Ferran i Josep Torres, que ara regentaven una cafeteria a València) per descriure la corrupció política i social dels últims anys dels franquisme.
La via africana: velles identitats, nous estats
Alfred Bosch
L'escriptor i africanista Alfred Bosch, que més endavant triomfaria amb novel·les com L'atles furtiu (premi Sant Jordi 1997) o Les set aromes del món (premi Ramon Llull 2004), va guanyar el premi Joan Fuster d'assaig amb aquesta lúcida anàlisi de les causes del fracàs del trasllat del model europeu d'Estat nacional al continent africà.
Estremida memòria
Jesús Moncada
Novel·la basada en fets històrics, Estremida memòria narra un cas de bandolerisme succeït al segle XIX a Mequinensa que ha perdurat a la memòria popular. Jesús Moncada reprenia així el cicle narratiu del mite de Mequinensa que havia començat a l'aclamada Camí de sirga. El llibre va tornar a tenir una excel·lent acollida de públic i crítica i va rebre els premis Creixells i Serra d'Or.
L'àngel de la segona mort
(Quaderns Crema)
Julià de Jòdar va encetar la trilogia L'atzar i les ombres amb L'àngel de la segona mort, novel·la que presenta el personatge de Gabriel Caballero, fill d'uns immigrants d'un barri obrer de Badalona. Som a l'any 1956, Gabriel Caballero té només catorze anys i un fet de sang trastoca el seu món. La trilogia es va completar amb El trànsit de les fades i El metall impur.