Els Nicolazzi i en Lara

Quan cap al 1853, Pie­tro Nico­lazzi Pri­ma­testa, fill de Mau­riz­zio i Anna Maria i nas­cut el 1924 a Pella (Pie­mont), va arri­bar a Girona per obrir-hi una fonda al car­rer Isa­bel Segona (car­rer Nou) amb l'advo­cació de Sant Antoni, no va pen­sar que 159 anys desprès, la seva família con­ser­va­ria el nom i el negoci recon­ver­tit en un gran hotel bate­jat com Penin­su­lar. Filla de la desa­mor­tit­zació que va con­ver­tir el con­vent de Sant Fran­cesc en una de les vies ciu­ta­da­nes prin­ci­pals, la Fonda de San Anto­nio va pas­sar a ser el pri­mer hotel de la ciu­tat amb telèfon. Ho va anun­ci­ava en un anunci de premsa del 1895 aler­tant que amb el canvi de nom, l'antiga fonda San Anto­nio es va reba­te­jar com Hotel Penin­su­lar i que tenia la volun­tat de con­so­li­dar-se com un refe­rent de l'hos­ta­le­ria giro­nina. Quan el 21 de febrer del 1896 el Diari de Girona va infor­mar del decés de Pedro Nico­las, en rea­li­tat Pie­tro Nico­llazzi, el negoci ja havia pas­sat al seu fill Joan Nico­lazzi i Julià, cone­gut com en Joa­net de la Fonda, un catòlic extra­ver­tit amic d'en Rusiñol i d'en Pepet Gitano, que va saber recon­ver­tir l'hotel en un pol d'atracció per als viat­gers que arri­ba­ven a Girona. Així, tant ofe­ria vint-i-tres cam­bres com tres men­ja­dors, el dels viat­jants, els dels cape­llans i els dels senyors. Que el Penin­su­lar era casa amb pos­si­bles ho demos­tra que ha sobre­vis­cut a les que eren com­petències direc­tes, els hotels del Cen­tre, els Ita­li­ans, i el Comerç, avui des­a­pa­re­guts; però també que en les anti­gues qua­dres es va obrir el Cafè Indus­trial, més cone­gut com de la Tere­sona, que més tard va donar vida al Savoy.

No tot eren ale­gries, hi va haver moments en què el Penin­su­lar les va pas­sar magres. El 10 de juny del 1933 Ramon Nico­lazzi Bar­rera va inau­gu­rar l'edi­fici de nova planta, dotat amb ascen­sor, que havia encar­re­gat a l'arqui­tecte Joan Vives i es van viure tres anys de con­vul­si­ons, –el 6 d'octu­bre del 1934 els cli­ents, cata­lans i estran­gers, es van reu­nir en un sopar de gala–. A més, a les seves cam­bres s'hi va hos­tat­jar el baró Von Tys­sen. El 19 de juliol del 1936 la majo­ria dels mili­tars que eren cli­ents fixos de l'esta­bli­ment es van posar al cos­tat de l'alza­mi­ento, les auto­ri­tats van regis­trar les habi­ta­ci­ons que ocu­pa­ven. Al cap de sis mesos, el 1937, coin­ci­dint amb la cons­trucció dels camps d'avi­ació de Celrà i Banyo­les, l'hotel que ja havia estat expro­piat pel comitè cor­res­po­nent va pas­sar a mans de l'Exèrcit de l'Aire, va rebre les visi­tes de Dolo­res Ibárruri, la Pas­sionària, i va entrar en la pau de Franco aco­llint els màxims repre­sen­tats del règim gua­nya­dor. Desprès de viure temps de post­guerra, estra­perlo, plat únic i sense postres, van tor­nar els cli­ents fixos com la família Por­ta­be­lla, pro­pietària de les fàbri­ques Gro­ber. El Penin­su­lar va recu­pe­rar el pols gràcies a Ramon Nico­lazzi i Josep Maria Nico­lazzi, que se'n va anar a Cale­lla de Pala­fru­gell desprès que la família va com­prar l'hotel Alga i va dei­xar el negoci de Girona al matri­moni inte­grat per Assumpció Nico­lazzi i Juli Lara. Aquests van impul­sar el res­tau­rant la Rosa­leda, van recu­pe­rar l'Arcada, antic cafè Norat, i es van decan­tar per la resistència pacífica impul­sant els pre­mis Ber­trana i pre­si­dint l'Asso­ci­ació de Veïns del car­rer Nou. La mort de Juli Lara, el 4 de maig del 1989, no va atu­rar la pro­gressió d'un esta­bli­ment amb més de 58.000 dies de ser­vei; no l'han tan­cat ni les inun­da­ci­ons ni les guer­res, i s'ha con­ver­tit en el batec de la ciu­tat.