Bonaventura a la catedral
L'Arc és un cafè singular rebatejat pel seu propietari i es va convertir en un refugi d'artistes, antifranquistes i intel·lectuals que van decidir fer la resistència des del pati de la catedral
A en Lluís Bonaventura, sempre li va quedar París. No parlo de la ciutat, sinó de la ciutat estimada per Brando, Visconti, Brel, Hugo o Piaf; l'espai de llum que el va ajudar a portar la mística a una casa antiga d'arrels romàniques; la que el va dotar de l'espai físic on va poder concretar aquella idea amb què Camus definia una manera de ser: “No caminis davant meu, pot ser que no et pugui seguir. No ho facis darrera, potser no et podré guiar. Camina al meu costat i sigues el meu amic.”
En Lluís Bonaventura havia exercit de meritori al Banesto i a la llibreria de can Soler. Gràcies a mossèn Fuentes va aconseguir una beca de la Diputació per anar a estudiar a Madrid, a l'Instituto de Investigaciones y Experiencias Cinematógraficas. D'allà, fastiguejat, va fugir a París i va entrar a l'Institut des Hautes Etudes Cinematographiques (IDHEC), on va arribar amb un documental a sota el braç, La construcció d'un claustre al segle XI, filmat amb la col·laboració d'Antoni Varés. Quan va tornar a Girona, va treballar de guia de la catedral fins que la Conxita Sans li va dir que era molt vella, que tenia reuma i li va recomanar que es quedés la seva botiga de punta negra i que es fes ric venent estampes i sants. A en Lluís, la idea no li va semblar gens escabellada i va anar a trobar al propietari, Pepito Miralles, per anunciar-li que si la llogatera li pagava 33 pessetes mensuals, ell li pujava a 330, però que no estimava les botigues de sants i verges i que allà volia obrir-hi un bar.
La contundència de l'oferta va ser definitiva. Miralles, tot i que va arrufar el nas, va aprovar el projecte i, amb certa enveja, va assistir a la consolidació d'aquell cafè d'ambient parisenc que cada nit s'omplia amb les cançons de Greco, Brassens o Leo Ferre. Aquella sala humida atreia joves i grans de tota classe i condició, marcats per dues dèries, la recerca de la llibertat i el conreu de l'amistat. L'èxit va ser tan important que en Miralles, tocat per la cobdícia, va intentar fer fora en Bonaventura perquè havia rebut una oferta de lloguer més substanciosa, 5.000 pessetes. Es van viure dies de confrontació i mancances, visites de la brigada social i amenaces de tancament, un altre motiu de resistència que va omplir la sala de conspiradors antifranquistes, creadors alternatius, bohemis, estudiants, futurs polítics, o marquesos com el de Sant Mori –que en el seu viatge entre Barcelona i l'Empordà aturava la moto a la porta i arribava com podia a les portes de palau–. Alguns esnobs van comprar l'Arc amb Boccaccio sense conèixer els fils de plata que movien aquest microcosmos particular en què, més que clients, els habituals eren protagonistes d'una aventura única i solidaria. Així, l'Enric Marquès, exiliat a París i agitador de la ciutat, va aprofitar el marc d'una finestra per pintar-hi un mural i Carmen Alcalde, Maria Rosa Prats i Manel Bonmatí hi van trobar acolliment per engegar el primer número de Presència. Lluís Bonaventura va convertir la seva personalitat iconoclasta i mordaç en el barem que jutjava una ciutat que es va trobar que la resistència habitava el pati de la catedral.
En Lluís de l'Arc i el ‘queixaladillo'
Jordi Soler, juntament amb en Lluïs Güell, Enric Ensesa, Pius Pujades, Damià Escuder, Joaquim Nadal i Enric Sabaté, va guanyar moltes hores de conspiració i amistat arrapat a la barra i les taules de local de la plaça de la Catedral. Explica que en Lluís Bonaventura que ha passat a la intrahistòria gironina com en Lluís de l'Arc, home sorneguer i amant de la fotografia, havia fet creure als clients barcelonins que li demanaven un bocadillo que, la traducció correcta en català era queixaladillo, i l'anècdota li servia per mostrar l'agudesa, un pèl cínica i el gran sentit de l'humor d'un home que va trobar un puntal fonamental en el suport que li va donar la seva esposa Aurora Brunet, de qui Carmen Alcalde va escriure en una columna al Diari de Girona: “A l'Aurora, vull dedicar-li el meu reconeixement i la meva amistat, tan vella, que en parlar amb ella, la seva veu d'amistat invulnerable m'ha retornat a un temps en què vaig iniciar-me a la decisió incombustible de la meva llibertat.” Avui la nissaga continua, els quatre fills d'en Lluís i l'Aurora, en Daniel, molt bon periodista, la Glòria, en Lluís i en Valeri continuen cuidant i conservant un local que, més que un bar és l'obra d'una vida que, desprès d'agafar la llum de París, va desentenebrar Girona.