L'última funció

L'adéu d'Aguirre obre un gran ven­tall d'incògni­tes, mal­grat que des del seu entorn s'insis­teix que la malal­tia és la causa més ver­sem­blant. Tot i així, el comiat per­met fer paral·lelis­mes amb el sonor cop de porta que el 2006 va pro­ta­go­nit­zar el lla­vors minis­tre de Defensa, José Bono. El soci­a­lista man­xec aban­do­nava el govern espa­nyol per “motius per­so­nals”. Es deia en aquells moments que el seu matri­moni tron­to­llava. Al cap de no res, ell mateix es va encar­re­gar de fer córrer que renun­ci­ava perquè no volia seguir sent còmplice de la res­posta que José Luis Rodríguez Zapa­tero havia donat al “des­a­fi­a­ment seces­si­o­nista” que plan­te­java l'Esta­tut i perquè es negava a vali­dar les bases d'un inci­pi­ent procés de pau al País Basc. El con­ser­va­dor Bono es va creure el seu paper de guardià de les essències espa­nyo­les davant un PSOE que, només per riure les gràcies al líder, aplau­dia l'invent de l'Espa­nya plu­ral. I va deci­dir por­tar el seu rebuig fins a les seves con­seqüències: la reti­rada de la política. En canvi, la ultra­li­be­ral Aguirre sem­blava tro­bar-se força còmoda en el paper d'ariet per­ma­nent de Mari­ano Rajoy –que con­si­de­rava massa tou per lide­rar res– i d'Alberto Ruiz-Gallardón, que veia com una gata maula. Però ha arri­bat un punt en què ha deci­dit posar punt final a l'obra.

Però en els actes pre­vis a la bai­xada del teló Aguirre ha dei­xat clar que està al cos­tat dels que dis­cre­pen de la política anti­ter­ro­rista de Rajoy. Ara que ETA està fora d'escena, i pre­ci­sa­ment per garan­tir que con­tinuï sent així, el pre­si­dent espa­nyol ha deci­dit fer algun gest –l'excar­ce­ració de Iosu Uri­bet­xe­bar­ria– i la madri­le­nya ho ha apro­fi­tat per lide­rar l'opo­sició més viru­lenta. Men­tres­tant, Cata­lu­nya ha optat per empren­dre un camí força dife­rent del de bus­car un encaix ama­ble dins Espa­nya. Una set­mana després de la mani­fes­tació de la Diada, el cap visi­ble de La Mon­cloa segueix sense donar un cop de puny damunt la taula. I Aguirre ha estat prou maquiavèl·lica per dei­xar entre­veure en més d'una ocasió el seu menys­preu cap als “silen­cis covards”.

Pre­ci­sa­ment, si alguna cosa carac­te­ritza la líder és que mai no es mos­sega la llen­gua –els seus adver­sa­ris diuen que no ho fa per no enve­ri­nar-se– i que se li regira l'estómac quan veu la imatge de l'actual inquilí de La Mon­cloa refu­gi­ant-se en la segu­re­tat del seu des­patx cada cop que vénen mal dades. Ella mateixa el va acon­se­guir arra­co­nar als pas­sa­dis­sos del car­rer Génova quan, el 2008, un grup de mili­tants es van plan­tar davant la seu del PP i li van exi­gir la dimissió.

Perquè si alguna cosa no es pot negar és que la ja expre­si­denta de la comu­ni­tat de Madrid ha estat valenta i deci­dida, si més no de por­tes enfora. Aguirre ha plan­tat cara a situ­a­ci­ons extre­mes apa­ren­tant la major de les for­ta­le­ses: ja sigui quan es va tro­bar al mig dels atemp­tats de Bom­bai (novem­bre del 2008) o l'última, el dia que va anun­ciar que tenia càncer de pit (febrer del 2011). Però la pri­mera mos­tra d'aquesta capa­ci­tat de reacció la va ofe­rir el desem­bre del 2005. La seva ria­lla men­tre sor­tia d'un helicòpter que s'aca­bava d'esta­ve­llar con­tras­tava força amb l'expressió de pànic de Rajoy. La d'ahir, però, era la imatge d'una per­sona anímica­ment ensor­rada. Serà aquesta la dar­rera repre­sen­tació d'Aguirre, la indo­ma­ble? O, com en el cas de Bono, ja està maqui­nant una futura irrupció a la car­te­llera política espa­nyola? Els que la conei­xen, però, insis­tien ahir que no hi haurà pròrroga. El temps dirà si el teló ha cai­gut per sem­pre.