Hipocresia compartida

Deixant de banda tesis doctorals, llibres a quatre mans, màsters i currículums sobredimensionats –per dir-ho d’una manera suau–, un fenomen que ha constatat que les trampes i els enginys a l’hora de completar els expedients acadèmics no distingeixen els colors polítics, aquesta setmana s’ha destapat amb tota la seva cruesa una altra pràctica –la de la hipocresia– que també acostuma a ser força transversal. De l’evidència que el que es defensa a l’oposició deixa de ser un dogma de fe quan s’arriba al govern, Pedro Sánchez ja n’ha donat unes quantes mostres. El darrer exemple ha estat el de l’esmena per desbrossar el camí i intentar accelerar els pressupostos estatals per l’any vinent. El PSOE l’ha colat en una llei relacionada amb la violència de gènere que, evidentment, no té res a veure amb el vet del PP al sostre de despesa que es vol aixecar. I ho ha fet un partit que va arribar a portar l’executiu d’Aznar al TC per haver fet la mateixa argúcia per frenar el pla Ibarretxe, col·locant una esmena per penalitzar la convocatòria il·legal de referèndums. Però la cridòria organitzada pels populars –acompanyats per Cs– davant la maniobra socialista no pot resultar més falsa. Sembla que els hagin robat la cartera quan l’únic que ha passat és que el PSOE ha rescatat del calaix una vella mala praxi que s’havia s’havia usat fins a catorze vegades. Això sí, per part de governs amb majoria absoluta. És l’única diferència.