La destrucció massiva

Roland Emme­rich no n'ha tin­gut prou des­truint la terra i mas­sa­crant-ne els habi­tants en els seus ante­ri­ors films (recor­dem El dia de demà, God­zi­lla i Inde­pen­dence Day), que ara hi torna amb una altra super­pro­ducció del gènere catas­tro­fista en què no se salva ni l'apun­ta­dor.

En aquesta ocasió l'apo­ca­lipsi defi­ni­tiu (el cinema n'és ple) es fa rea­li­tat el 2012, data mar­cada en el calen­dari maia com l'arri­bada de la fi del món. Data pre­cisa en què està emmar­cada aquesta espec­ta­cu­lar super­pro­ducció que no té cap altre objec­tiu que apli­car el més difícil encara en el camp dels efec­tes visu­als.

I és que argu­men­tal­ment no hi ha res més, a banda d'un reguit­zell de per­so­nat­ges sense rere­fons psi­cològic (un escrip­tor sepa­rat i amb fills, la seva exdona, un pro­feta radiofònic tocat de l'ala o el científic de torn, entre altres...) que fugen o moren en l'intent de salvi's qui pugui de tanta cala­mi­tat.

El resul­tat no és res més que una com­bi­nació letal d'erup­ci­ons volcàniques, gla­ce­res que es des­ge­len, ter­ratrèmols, tsu­na­mis, tor­na­dos..., és a dir, un enca­de­na­ment de catàstro­fes natu­rals d'allò més impac­tants que no fan res més que arra­sar la faç de la terra. Tot un espec­ta­cle de des­trucció mas­siva orques­trat per aquest obsés en la matèria que és Roland Emme­rich, que ja ha acon­se­guit fil­mar «la més gran pel·lícula catas­tro­fista». Bé, fins a la pròxima.