Amb en Carles, l’Enric i la Dora

Hi havia temes tabú i por, massa por enmig de la ressaca de silenci que maldava per trencar-se un cop amortallada la despulla del vell dictador d’orelles llargues i mans assassines. També hi havia determinació, coratge, joventut, discussions apassionades, tot un ofici per aprendre i hores feliçment inacabables de dia i sovint de nit en aquell Punt Diari nascut a la Girona encara “grisa i negra” de febrer del 1979, com a independent, català, comarcal i democràtic, en la redacció del qual vaig entrar el maig del 1981 després d’haver enviat alguns articles quan estudiava la carrera. El periodista empordanès Carles Sánchez Costa va ser el meu cap en les seccions de Catalunya, Espanya i Món i amb ell, professional d’instint i de rigor, tan inquiet, punyent i arrauxat com analític i reflexiu, la fal·lera principal era combatre a través de la màquina d’escriure la carcunda pertinaç que mantenia viu el règim. Aquells guerrillers de Crist Rei, les aliances apostòliques anticomunistes, la Confederación Nacional de Combatientes, la Força Nova de Blas Piñar, la matança de treballadors, estudiants i advocats, les detencions arbitràries, les tortures, les desaparicions, Vitòria (campanades a mort per ordre del ministre Fraga), Atocha, el cop d’estat de Tejero... Una escampadissa de ferocitat franquista tardana que el mateix Carles havia patit personalment, apallissat pels ultres al portal de casa seva a Barcelona i denunciat en un munt d’articles i en llibres testimoni com ara Montejurra 76 i Diccionario del terrorismo. De l’extrema dreta advertia que juga en el camp de la violència que li és inherent, però també en el de la intoxicació informativa, sobretot dins de les institucions. Qui ho diria, oi?, mig segle després, quan s’ha convertit en una màquina de propagar odi a través de notícies falses i a l’empara de parlaments, governs, mitjans de comunicació i xarxes socials? Uns inicis al costat de Carles Sánchez Costa que sempre he agraït i de què he lamentat la curta durada: va morir en un accident de tràfic el 1983, als 35 anys, quan treballava en el gabinet de premsa de la Delegació del Govern a Catalunya.

Afinitat, confiança, lucidesa política i professional, immensa generositat... Era el tarannà que remarcava en el seu comiat una altra imponent figura del diari, l’escriptor i pintor gironí Enric Marquès i Ribalta, retornat del seu exili parisenc i formalment compaginador del diari, l’home que feia les maquetes, i en realitat un infatigable agitador de consciències que incidia en la línia editorial i burxava i estimulava els joves periodistes a no adormir-se a la taula de redacció. D’Enric Marquès –activista antifranquista, artista polifacètic, geni i figura que ens va deixar el 1994, sent dissenyador de la Revista de Girona– podria ressaltar els mateixos atributs que ell atorgava a Carles Sánchez Costa i sobretot el seu suport per començar a cultivar el gènere que més em motivava, que era el reportatge i les sèries temàtiques, fetes més endavant amb els companys Miquel Torns i Pau Lanao, que segurament ja queden remarcades en un altre article commemoratiu del 45è aniversari titulat El Trio de la Benzina. Per la meva part i tornant al principi quan em referia a temes tabú i al pòsit de por i silenci deixat per la dictadura, recordo amb especial afecte el col·leccionable Història viva de la Guerra Civil a les comarques gironines, publicat el 1986 –feia 50 anys de l’aixecament militar contra la República– per l’oportunitat de conèixer molts combatents retirats el 39, disposats a aixecar la veu i restituir la veritat, i tants altres perdedors que havien sofert les atrocitat de l’exili intern i encara temien parlar-ne obertament. Un exercici de memòria històrica i democràtica que la nova croada del PP i Vox està fent retrocedir allà on governen. Comprensible sentit: admiren el franquisme o no el condemnen.

I parlant de croades, cal un reconeixement merescut i necessari a lluitadores anònimes com ara Dora Santamaria i Colomer, protagonista de l’article La ineficàcia de la justícia fa que una dona de la Bisbal no pugui veure els seus fills (va sortir el 3 d’agost del 1983) per plantar cara a la moral nacionalcatòlica i pagar un desorbitat preu per la seva llibertat en temps de transicions. La Dora, nascuda el 1948, educada en el parenostre, les tasques de la llar –mujer casada, pata quebrada– i els principis de la Falange de Pilar Primo de Rivera –homes guerrers, dotats de talent i intel·ligència; dones àngels de la llar, submises i complaents–, va enfrontar-se als poders fàctics i a les carcundes locals i provincials i va fer un salt en la seva vida: es va separar, es va llicenciar en història de l’art i va assolir la independència econòmica. Alguns la van deixar com un drap brut, però com diu la dita les dones bones van al cel i les dolentes, a tot arreu. Passats els anys, resulta que les dones dolentes d’ara som les culpables de la discriminació que perceben els homes a causa de les cotes d’igualtat assolides. Coses del sexisme modern. La lluita continua!