El Punt, persones i país

Fa uns dies en Joan Vall, factòtum d’El Punt, deia a Vilaweb que va ser periodista perquè no va poder ser pagès. Jo vaig ser periodista perquè no sabia què volia fer. Fins que vaig arribar a El Punt. I professionalment ho dec tot a El Punt. Aquí ja podria posar punt final a l’article. Però és que, personalment, el que he sigut i el que soc també ho dec en bona part a El Punt. Aquesta casa ha estat no només una factoria de periodistes, sovint també ha configurat una manera de ser i d’anar per la vida. En el meu cas, més de trenta anys de lligam directe són molts. Per això em ve de gust submergir-me en el record d’aquests temps i felicitar El Punt per tots aquests anys i els que vindran.

Els meus primers records són molt primerencs, dels primers moments del diari, quan amb només 16 anys en Pep Collelldemont em va incorporar a la xarxa de corresponsals del diari. Passava la crònica de l’Osor i escrivia notícies de l’activitat del poble, des del ball del ciri fins a la inauguració de la piscina. I fent les fotos amb la meva càmera amb el rodet que em donaven els de fotografia del diari, i, tancat al lavabo i amb una tovallola al peu de la porta per tapar qualsevol escletxa de llum, extraient la part del rodet corresponent al nombre de fotos que havia fet (la resta s’aprofitava per fer fotos d’altres temes), embolicant-lo amb paper de plata i portant-lo al carrer Figuerola perquè el revelessin al laboratori. Potser algú altre que escrigui en aquest diari commemoratiu també haurà explicat aquest procés. Però em sembla una manera molt il·lustrativa de fer-nos una idea de com han canviat els processos en aquests 45 anys. I també perquè, en aquells primers anys del diari, el sol fet de fer de corresponsal del teu poble, encara que fos un de tan petit com Osor, et feia sentir partícip d’una cosa transcendent i inesborrable que estava passant a Girona i les comarques gironines, com era el naixement i creixement d’El Punt. Perquè ho va ser, de transcendent i inesborrable, i 45 anys després ho continua sent.

Després de fer la carrera de filologia catalana em vaig incorporar a la redacció de Figuerola com a corrector, amb en Carles Puigdemont, amb qui ja havia compartit els anys d’institut a Amer i els estudis de filologia al Col·legi Universitari de Girona.

La llengua va ser la meva porta al periodisme. De cap de correcció (un record per a l’Anna Mir, DEP) vaig passar a ser coordinador del que en vam dir les Edicions Comarcals, que eren publicacions mensuals amb reportatges, anàlisi i opinió que complementaven la informació del dia a dia del diari. D’allà vaig passar a coordinar la informació diària de Comarques. I, al cap de poc, va començar a fer-se realitat el que fins llavors havia estat poc més que material de conversa les nits del Nummulit després de plegar: l’expansió territorial. En Jordi Grau va ser el primer director de l’expansió, a l’edició del Barcelonès Nord. I jo, paral·lelament, vaig estar a Sant Cugat del Vallès en el rellançament d’Els 4 Cantons, un projecte compartit amb l’empresari santcugatenc Ramon Grau. I, mentrestant, també vaig ser el primer director d’El Punt Maresme, amb el gran Manuel Cuyàs (DEP) de director editorial i cara visible del projecte. Van ser anys molt intensos i enriquidors professionalment i també personalment, vivint a cavall de Sant Cugat, Mataró i Girona. Anys de conèixer molta gent i d’aprendre molt. I de tornar-me a sentir part d’un altre moment transcendent per a El Punt i el panorama mediàtic del país. El Punt ja començava a ser un projecte plenament nacional. Un altre d’aquells somnis del Nummulit era també la creació d’un diari esportiu en català, però ja hi arribarem. Primer em va tocar anar a València, per ajudar en el rellançament del setmanari El Punt País Valencià. Tota una experiència, també, en una plaça dura per al catalanisme en aquella època de govern de Zaplana.

Aquella aventura em va durar només un any perquè recordo molt bé que vaig demanar a en Joan Vall el retorn a Girona perquè mentre jo era a València s’havien posat les bases del que seria, i és, l’únic diari esportiu en català de l’època actual: El 9 Esportiu (més tard, L’Esportiu).

Després de rodar anys pel país, la meva etapa més estable, per llarga, en l’òrbita d’El Punt va ser a El 9 Esportiu. També van ser anys molt intensos (i amb moments molt durs) amb el lideratge inicial d’en Jordi Grau, en David Colomer (DEP), en Jordi Camps, en Ferran Correas, en Lluís Simon i tants altres.

Paral·lelament a tot això, no puc oblidar-me de citar que he tingut l’honor del ser el setè dia (ells publicaven de dimarts a diumenge) de dues grans plomes del país, Miquel Pairolí i Manuel Cuyàs. Entre L’Escaire i el Vuits i nous, a la seva ombra he publicat l’Ara torno més de dues dècades.

La meva relació directa amb El Punt, després ja El Punt Avui, es va acabar el desembre del 2017, quan vaig rebre la proposta de presentar-me a les eleccions al Parlament. Però aquesta ja és una altra història, personal i també de país. En la meva etapa actual em plau veure El Punt Avui amb noves idees però amb l’esperit de sempre i, sobretot, com a part integrant de la història de Catalunya. Perquè potser per als que no han viscut tota la seva història El Punt és un mitjà de comunicació més. Jo sé, com tots els lectors, que El Punt ha aportat una mirada particular i necessària, diria que imprescindible, del meu país, al meu país, per poder ser com som i, tant o més important, per com voler ser. Per molts anys!