Entendre la corrupció en la proximitat

L’ofici de periodisme significa explicar històries reals; saber transmetre allò que has vist, quan ho has vist, per què ha passat, qui ho protagonitza, on ha passat i quan. El que l’escola de periodisme americana va batejar com les sis W. Per assegurar una resposta a les sis preguntes, és necessari conèixer in situ els fets, com un espectador de primera fila. Ser als llocs dels fets o analitzar-los garanteix entendre millor què ha passat i per què.

En la segona meitat dels anys noranta, es donava per fet que la corrupció estava estesa a tots els estaments governamentals. És l’època del “Váyase, señor González” que Aznar engaltava sempre que podia al llavors president Felipe González; de les denúncies de corrupció dins del govern espanyol, i de les continuades acusacions de finançament irregular dels partits de govern –algunes demostrades per la via judicial, com ara el cas Filesa.

En aquell moment, a Catalunya la majoria de les institucions estaven governades per Convergència i Unió. El món local també es veia afectat per l’ombra de la corrupció que ja imperava en l’època. Les comarques de Tarragona –on El Punt havia obert una delegació a mitjans de la dècada dels noranta, justament– tenien dos grans casos: el cas Priorat, que just llavors emergia amb força, d’una banda, i els presumptes casos de corrupció de l’Ajuntament de Tarragona que esquitxaven el llavors alcalde Joan Miquel Nadal (amb dos suplicatoris del Tribunal Suprem que no van prosperar perquè va passar a ser diputat al Parlament i un cas, el del parc Central, que afectava un dels seus regidors i que, trenta anys després, aquest setembre, arribarà a judici).

Pel que sigui, els casos de presumpta corrupció que envoltaven l’Ajuntament de Tarragona de l’època tenien una transcendència nacional més petita que el que es va conèixer com el cas Priorat. Ben segur que a aquesta situació hi va ajudar la relació laboral que un dels fills del president Pujol tenia amb una de les empreses implicades en l’espoli del Priorat. Ni se’l va investigar; senzillament, havia format part de la plantilla de l’empresa d’un dels condemnats, Armand Gutiérrez, Eco-Lògica. Amb tot, l’aparició del nom Pujol en l’entorn de la investigació va fer gran mediàticament el cas.

Quan es va destapar la presumpta malversació en el Consell Comarcal del Priorat, els mitjans omplien papers i espais de ràdio amb la documentació que els facilitava el mateix govern del Consell. S’obviava que, en el fons, eren simples alcaldes de municipis petits de la comarca, però que, papers en mà, eren president, vicepresidents i consellers d’un Consell. Els periodistes que tractaven el cas des del territori vivien la sorpresa que familiars, amics i veïnat veien en aquella trama, que se’ls feia rara als ulls lògics de l’entorn. Més endavant, es va evidenciar que eren també eren víctimes del cas. Grans titulars parlaven d’una trama de corrupció de CDC i, en canvi, al carrer es veia inversemblant per algunes de les persones implicades.

L’afer de malversació existia, sí, però bàsicament afectava un gerent que es va aprofitar de la bona fe de polítics amateurs i d’un empresari excessivament ambiciós i sense escrúpols. Aquesta realitat, que s’allunyava dels grans titulars, la va fer evident un informe de la Sindicatura de Comptes encarregat pel Parlament de Catalunya que va fer públic en exclusiva El Punt. En els dos extensos informes, es concloïa que hi podia haver malversació, com la justícia va corroborar, i que la realitat d’aquella administració comarcal era un autèntic desgavell. Aquell despropòsit venia des de l’inici de la creació dels consells als ulls foscos del president, dels vicepresidents i dels consellers de govern. Van condemnar el gerent Enric d’Anguera i l’empresa de Gutiérrez.

Aquella situació va fer perdre l’interès dels mitjans nacionals pel cas Priorat, que, a poc a poc, van deixar de centrar l’atenció en una comarca que quedava massa lluny de Barcelona per poder-hi tenir el focus permanent. Bo i això, els periodistes que treballàvem en els mitjans locals i comarcals ja feia mesos que fèiem en temps rècord el coll de la Teixeta, de l’N-420, per intentar entendre què i per què havia passat el desgavell. Van ser anys estranys des del punt de vista polític, amb un judici que no es va produir fins al 2001 i amb un sorprenent indult per al gerent el 2009. Molts implicats van deixar de parlar amb els periodistes, excepte amb els qui treballàvem en els mitjans locals. La proximitat ens feia i ens fa entendre el perquè de les coses i ho podem explicar millor. El Punt ho ha fet durant 45 anys.