El periodisme local i els fideus d’en Puigdi

La primera vegada que vaig entrar a la redacció d’El Punt del Maresme, el 18 de febrer del 1998, era dimecres i feia sol. El gran cronista Manuel Cuyàs n’era el director. Vaig arribar a Mataró després d’haver passat per les redaccions de Sant Cugat del Vallès, Girona i l’Empordà. I al Maresme, amb l’equip del cap de setmana, vaig gaudir d’alguns dels moments més intensos que he viscut mai a la professió. La rebel·lió dels estudiants de l’Escola Universitària del Maresme, l’any 2000, la investigació contra l’alcalde de Mataró, Manuel Mas, imputat en el cas AGT-Agrotexa per una presumpta estafa urbanística del socialista Luis García Sáez, Luigi, i la investigació per la mort d’un pacient de l’aleshores recent estrenat hospital de Mataró per una errada en les instal·lacions van ser algunes de les notícies que van marcar el meu pas per aquest diari. Totes amb una particularitat: es van escriure a quatre mans amb Josep Maria Flores, que es convertiria en el millor company de periodisme i de vida.

Fer periodisme a la redacció de Mataró era connectar amb l’absoluta realitat del periodisme local. “Veneu-me planes 3 i jo les convertiré en breus.” O “els rumors no són notícia —deia Cuyàs en la reunió del migdia—; s’ha d’anar a la font”. I us puc assegurar que hi anàvem i ho fèiem tan directament que els primers sorpresos érem nosaltres. I, de retruc, el lector ho agraïa. I no podia ser d’una altra manera. Les bones notícies eren bones i les dolentes eren boníssimes, analitzades sota la mirada crítica i divertida que transmetia l’esperit lliure d’una redacció jove i enèrgica, que trobava sempre la manera de treure la punta a qualsevol petita cosa que passava: una nevada, una pluja o un alcalde que convoca la premsa a les vuit del matí per explicar un partit de futbol solidari podien ser la millor notícia del món.

I amb aquesta energia vam batejar un dofí (Ulisses) que havia aparegut a la platja i que va passar una temporada al CRAM, vam fer la millor rebuda de Reis i el millor comiat per en Terri. I, sobretot, vam riure molt. I amb bon humor vam posar l’ull en el detall en el cas de l’Escola Universitària del Maresme (EUM), quan el gerent del Consell Comarcal de l’època, Eladi Torres, va decidir, amb poca delicadesa, cessar de les seves funcions el director de l’EUM, Eugeni Romeu. Però el gerent no va calcular que Romeu era gat vell i que el diable quan és vell, sap més per experiència que per consell. I allà érem nosaltres, al lloc adient en el moment adequat, disposats a publicar tot allò que fos noticiable. I això incloïa, també, els detalls sovint incòmodes per als qui ocupaven cadires de poder. Així va ser com Torres va acabar menjant-se les ungles ajupit de puntetes sobre la cadira i l’alcalde de Calella i conseller comarcal, enviant-se cartes des de l’Ajuntament al Consell Comarcal i del Consell Comarcal a l’Ajuntament. Totes signades per ell, en el que seria un joc de disbarats que ens va donar per escriure moltes ratlles i que va acabar amb un grup de polítics influents dinant amb la més alta direcció del diari per demanar acomiadaments. Segur que els protagonistes encara se’n recorden. De fet, amb els anys, n’he retrobat algun i us puc assegurar que no m’ha fet gaire bona cara...

Intens també va ser descobrir que havien mort dues persones a la sala de TAC del nou hospital de Mataró a causa d’una errada en la instal·lació dels tubs de l’aire de la màquina i que una tercera va estar a punt de fer-ho. La notícia, paradoxalment, ens la donava directament el Departament de Salut el mateix dia que publicàvem a tota plana les deficiències del nou hospital amb una foto a portada amb dels box d’urgències de l’hospital inundats i els infermers traient l’aigua amb tovalloles durant una intensa pluja que va provocar rierades greus al Maresme.

Això va ser la mateixa nit que un avió va sortir de la pista a l’aeroport de Girona i va acabar partit en tres trossos. L’accident, espectacular, no va provocar cap mort in situ tot i que un ferit acabaria traspassant dies més tard.

A Mataró, la redacció havia quedat a les fosques després d’inundar-se, i Manel Cuyàs ens havia sorprès a tots dient: “Nois, el nen se’n va!” Mentre Tura Soler caminava enmig de la pluja camp a través, amb els peus enfangats fins als genolls, per fer la que seria la foto de portada de l’avió accidentat, nosaltres, amb David Marín, cap a Badalona, per escriure la plana de les inundacions. I Jordi Grau, a Girona, fent de parapet per gestionar el tancament. En aquella època, no hi havia portàtils. Amb prou feines començaven a introduir-se els mòbils en la vida quotidiana de la gent i la comunicació no només era possible, sinó que era apassionant.

Aquells anys hi va haver moltes notícies a quatre mans. Planes senceres i breus. I, entre notícia i notícia, molts cafès (Segafredo), i tertúlies i debats, i una vida. En Flores va aprendre a fer tombet i trempó, i jo vaig aprendre (i millorar) els fideus d’en Puigdi, que ell havia après del president quan van compartir redacció a Blanes. Només puc dir gràcies, Jordi Grau, per haver-me enviat al Maresme el febrer del 1996. Moltes gràcies!