Crida al lector fidel i militant

He tingut la sort de viure gairebé tota la meva carrera professional en aquest diari (1979-1980 i 1989-2011) i, en cada edició especial commemorativa d’un aniversari assenyalat, he arronsat el nas quan algú ha suggerit relatar els moments èpics del naixement d’El Punt. No és perquè no m’agradi recordar aquella obstinada precarietat material i periodística amb què vam sortir al carrer. És perquè l’èpica és un vent sobtat i curt que no permet navegar gaire estona. Ja ho vaig escriure en l’edició especial del 20è aniversari, en un article que pretenia demostrar que mai cap temps passat havia estat millor que aquell present (1999) perquè els avenços tecnològics i la millora professional ens havien situat en una posició de lideratge. Joan Bosch i Roura, aleshores accionista majoritari i president d’Hermes Comunicacions, ho resumia un any més tard en una altra edició especial, la de l’estrena de la seu de la Farinera, i, en una entrevista, atribuïa l’èxit d’una empresa consolidada a uns periodistes eficients, uns lectors incondicionals i uns anunciants fidels.

Malauradament, els temps han canviat i la nostra societat també. La crisi econòmica que va començar el 2008 i els avenços tecnològics en l’àmbit de la comunicació, sumats, van posar en evidència que la fidelitat i el compromís són qualitats efímeres i mutants que es dipositen on se’n pot treure més profit. Els anunciants han anat fugint cap a allí on han trobat més interactivitat i més retorn de dades sobre preferències i consums i han deixat de ser la principal font de finançament de la premsa impresa. Els lectors, tot i que tendeixen a emigrar cap a on la informació els costa menys temps, menys diners i menys preocupacions per la qualitat, ho fan a una velocitat menor que la dels anunciants, i això ha fet que hagin esdevingut la font de finançament primordial, sobretot els subscriptors. Ells han permès trencar la profecia que anunciava la fi de la premsa impresa per al 2023 i conviden a mantenir una certa esperança de pervivència del model, de la mateixa manera i per les mateixes raons que la té el llibre imprès. Malgrat això, ja no hi ha cap mitjà imprès que no tingui també una edició digital, ni que sigui per comprovar que les dificultats de la premsa de paper no són tan diferents de les de la premsa en línia.

No ens hi trenquem el cap, però. La crisi és genèrica, tothom perd lectors malgrat que El Punt Avui resisteixi en el lideratge de la premsa escrita en català, i això durarà el que hagi de durar. Però més enllà del model, de la forma i de la dimensió que tingui l’univers informatiu en el futur immediat, actualment encara persisteixen els mateixos arguments que van fer néixer l’Avui, primer, i El Punt, després. És necessari, encara, un mitjà que sigui concebut i escrit en català? Que no es deixi arrossegar per la inèrcia centrípeta de la gran metròpoli que fagocita la totalitat del país? Que defensi la democràcia sense ambigüitats i, per tant, la llibertat dels catalans i de tots els pobles? Que es mantingui independent de qualsevol poder i de qualsevol ocupant de les institucions públiques, malgrat que això li costi haver de suportar les represàlies dels que es pensen, infructuosament, que poden comprar el seu vassallatge?

Modestament, crec que sí. Només cal gratar una mica la tinta i els píxels de la majoria dels mitjans de comunicació que avui tenim a Catalunya per comprovar que qui no va coix d’una d’aquestes quatre potes, va coix de l’altra, si no n’hi va de més. Al nostre país, la llengua pròpia està en una situació crítica: l’ús social ha retrocedit, s’han incrementat les ofensives en contra des de l’àmbit públic i privat de l’espanyolisme, s’accepta submisament sotmetre-la al predomini del castellà i les institucions i molts mitjans s’amaguen darrere de la multiculturalitat per no encetar una batalla que provoca butllofes. La majoria de mitjans es conceben des d’una perspectiva barcelonina del país, menystenen tot allò que tingui signes de perifèria i pocs traspassen la línia de l’autonomisme en la defensa de les llibertats nacionals. I quan es tracta de fer bandera de la independència periodística, la capçalera d’alguns mitjans transparenta tant que mostren servituds inconfessables.

Per tot això haig d’admetre que avui em toca abandonar les meves reticències a revisar el passat, per recordar i enyorar aquells dies en què engrescàvem lectors d’arreu proposant-los un diari independent, català, comarcal i democràtic. Perquè la necessitat d’aquesta comunió entre ells i el diari no solament no ha desaparegut sinó que ha augmentat. I en cap cas serà possible, benvolgut lector, sense una base social àmplia, extensa i compromesa. Què dic, compromesa? Militant!