La importàndia d’una lletra

Em va fer il·lusió, l’encàrrec, perquè vaig passar uns anys bonics a la redacció d’aquest diari. I les coses boniques, amb el temps, encara són més bones. Però, en fer l’exercici mental de traslladar-me a aquella època, em va trasbalsar un sentiment aspre. Em vaig adonar que ara fa trenta anys (trenta?, trenta!) que em vaig incorporar a la plantilla. Encara compto amb els dits de la mà aquest temps fugit, com si així fos capaç d’escapçar alguna dècada. Però no, o sigui, sí: trenta. Vaig entrar-hi el 26 d’abril del 1994, i des del primer dia fins a l’últim, el 30 de novembre del 2005, vaig tenir la sort d’estar sempre en la secció de Cultura. Llavors, la dirigia Miquel Riera, que el primer dia em va donar un consell bàsic per abatre la meva inexpertesa: “Subjecte, verb i predicat.” Semblava fàcil.

En alguna vida, em van ensenyar que quan arribes a un lloc nou és essencial fixar-te en el que fan i com ho fan els qui ja hi són. De fet, si després d’estudiar dret vaig decidir anar a buscar feina en un diari, és perquè tenia moltes ganes d’escriure, però, sobretot, perquè sempre m’ha entusiasmat observar. Observant com treballaven els companys, aviat em va cridar l’atenció el bon fer de Pere Puig, l’home més lent i silenciós que he conegut en un espai carregat de presses i sorolls. En Pere treballava a poc a poc, però amb rigor i pulcritud. I, un dia, li vaig arruïnar aquestes virtuts amb una anècdota memorable que es va difondre de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó gràcies a la televisió catalana. Quan ja feia uns quants mesos que observava i intentava combinar amb diligència subjectes, verbs i predicats, un dia, en Miquel va tenir el detall d’encomanar-me l’entradeta de la secció, un petit espai que encapçalava les pàgines culturals amb un resum de les dues notícies més importants. Es va considerar que un dels temes més rellevants era una notícia que havia cobert en Pere sobre els actes del 150è aniversari del naixement del poeta Jacint Verdaguer. Ell m’ho va explicar per sobre i jo ho vaig traslladar en síntesi al teclat. Text justificat. Vistiplau. Correcció. Impressió. Vaig marxar cap a casa ben feliç gràcies a la confiança rebuda i la meva primera entradeta publicada. Breu felicitat que es va fulminar aquella mateixa nit. Estava al sofà de casa mirant la televisió amb els pares. TV3. Persones humanes, el programa que conduïa Mikimoto. Hi havia un apartat en què un joveníssim Andreu Buenafuente es dedicava a comentar i ridiculitzar les pífies de la premsa escrita acabada de sortir del forn. De cop, enfoquen El Punt i se m’aixeca l’antena amb ganes de compartir els riures. Però, en no res, a la pantalla apareix la familiar tipografia de la capçalera de Cultura i, glups, la meva entradeta. Suor freda. Buenafuente reclama atenció perquè, llegeix, “a Girona els actes commemoratius del 150è aniversari de Jacint Verdaguer s’obriran amb una exposició amb la seva vídua”. En Pere m’havia dit vida, una exposició de la seva vida, i jo havia escrit vídua, una exposició amb la seva vídua. El graciós Buenafuente enaltia que no només havíem casat mossèn Cinto, sinó que, a més, ho vam fer amb una senyora amb una salut de ferro, perquè inaugurava exposicions tot i tenir uns 150 anys. No sé com vaig arribar a dormir aquella nit, però l’endemà vaig estampar a les parets de la redacció una foto meva amb una corona d’espines per demanar disculpes. Van tardar a deixar-me fer més entradetes. Però vam riure, també. Encara ara ho faig, quan hi penso o ho explico. De manera que era inevitable rememorar aquest episodi èpic de la meva etapa a El Punt.

Vaig passar uns anys molt bonics, sobretot a la redacció de Figuerola, on teníem les taules plenes de papers i els cendrers desbordats de cigarretes. En aquell temps, compartíem l’espai amb tota la gent estupenda de producció de publicitat, fotografia i escàner. Quantes parelles fetes i desfetes amb tanta convivència! Jo era jove, ingènua i beneita i, dos minuts després de proclamar a tot drap que no entenia com la gent s’embolicava amb companys de feina, em vaig enamorar d’un morenàs que aleshores escanejava les fotografies dels articles. Aquell amor també ha fugit, com la seva cabellera atzabeja, però segueix sent un amic i el pare dels meus tres fills.

Després, vam anar cap a la Farinera i tot va ser més gran i més fred, però, en aquella etapa, vaig tenir la immensa fortuna de treballar amb Xevi Castillón –persona humana de dalt a baix– com a cap de Cultura i de tenir ben a prop la millor redactora cultural del planeta, Eva Vàzquez, que fa el que vol, sempre meravellós, amb el subjecte, el verb i el predicat.