La casa Singer i can Duch

El 18 de gener del 1890, una de les vídues d'Isaac Merritt Singer –estava unit a Catherine Maria Haley i Mary Ann Sponsler– va casar les dues filles, una amb el duc Decazes, l'altra amb el príncep Scey-Monthéliard. La notícia de la crònica rosa la va publicar el Diario de Gerona i va ajudar a mitificar una companyia de la nostra ciutat, si bé l'any 1876, el setmanari El Independiente anunciava que s'havia establert a la plaça del Vi, finalment, el 1904, va situar la seu central al carrer Abeuradors número 8 i aquell any patia la competència de La Electra, màquines de cosir de la marca Wertheim que es podien comprar a can Mirambell, al carrer dels Ciutadans número 9. La casa, que havia escollit com a lema comercial«La ropa que viste la humanidad ha sido cosida com máquina Singer» (Diario de Gerona 27 d'octubre del 1909), oferia aparells per a famílies, modistes, sastres, sabaters i basters assenyalant la supremacia d'una empresa que venia més de dos milions de màquines a l'any. A Girona ningú dubtava que la màquina de cosir era una inversió de primera, que aquell invent perfeccionat per un bígam amb ínfules d'actor era un pas definitiu per a l'alliberament femení i encara que hi havia algunes veus que es queixaven que deixaria sense feina les modistes, la revolució va ser tan extraordinària que Singer es va convertir en una marca de confiança que fidel al seu lema: «Una nena de cinc anys pot entendre-les, i també hi pot treballar la dona més vella», va decidir que calia treure les senyores de casa: «Ha sigut molt visitada l'exposició de les labors fetes per les alumnes del Curs Singer, publicava el Diario de Gerona el 12 de desembre de l'any 1930, i així va organitzar cursos de costura, superant entrebancs colossals com l'incendi que va patir la seu de Girona: «Per aquell mateix temps –escrivia Joan Vinyes el 12 de maig del 1925 al Diario de Gerona– ocorregué al carrer d'Abeuradors un dels majors incendis que recordo, en què va quedar destruïda completament la casa número 8, on hi ha actualment la representació de les màquines Singer. A altes hores de la nit ens varen despertar forts crits de ‘Vinyas- Pérez, foc', que ens donaren la desagradable impressió de tenir el foc a casa. Per sort no era així, i els noms donats pel transeünt foren segurament els dels primers veïns que se li acudiren, o que li semblaren més a prop. El meu pare va llevar-se i baixà al carrer, on trobà un altre veí, en Carles Martínez, amo d'una botiga d'objectes d'escriptori i mes tard conegut banquer... Els treballs d'extinció de l'incendi duraren tota la nit, i en ocasions s'arribà a témer la propagació del foc fins a les cases veïnes... Recordo la casa envaïda de soldats que formaven cordó des del pou al carrer traient aigua». El 6 de maig del 1930, quasi un any després de la primera crònica, Joan Vinyes informava de la reconstrucció de la seu de Singer, una companyia que es va trobar com les fàbriques i la delegació de Barcelona van patir una vaga complicada en què hagué de fer mediació el president Macià. L'any 1937 i segons informava el diari CNT, la casa Singer continuava funcionant. El periodista recollia un cas d'estraperlo pel qual es va vendre un paquet de caliquenyos per 35 pessetes. Després de la guerra, la companyia va iniciar una agressiva campanya enfocada tant a recuperar els clients antics –a la publicitat s'hi podia llegir que es compraven, es llogaven i es reparaven les màquines de Singer que mantenia la botiga principal al carrer Abeuradors, rebatejat com a Calvo Sotelo– com a fer-ne de nous. L'aposta va funcionar tan bé que el 20 de maig del 1952, aprofitant el primer centenari de la casa mare als Estats Units, la seu gironina de la marca es va traslladar a l'Avenida del Generalísimo número 11 (rambla de la Llibertat). La crònica de Los Sitios recollia «Aquella tienda de la calle de Calvo Sotelo, que desde tiempo inmemorial venia siendo visitada y concurrida por la población gerundense –añeja y acreditada es la marca Singer– se ha trasladado a la Rambla». L'acte, que va comptar amb la presència de representants de la indústria, la banca i l'església gironina, entre altres l'arxipreste Javier Gochs, el director a Espanya de la companyia, Mariano Cid, o el representant a Girona, Sócrates Villanueva, va mostrar la vitalitat d'una casa on havia entrat a treballar Eudald Duch Torrent, fill de Joan Duch i Pilar Torrent, que tenien una botiga de Singer al carrer del Nord d'Anglès. Era home amb iniciativa que va passar de ser un simple empleat a tenir la representació de Singer a la ciutat i en temps de miracle econòmic i pluriocupació, va saber convertir les màquines de cosir elèctriques i sobretot les tricotoses («Singer –traduït del castellà– fa demostracions de la seva tricotosa, Singer, li ofereix el plaer de tricotar. Les lliçons que oferim de teoria i pràctica son completes, eficients, especialitzades», es podia llegir a la propaganda recollida a Los Sitios el 16 de gener del 1964) en els instruments redemptors d'un país que després de sortir de l'autarquia es veia capaç de fer negoci amb els jerseis i el punt de creu. Potser per això, quan el dia de Tots Sants del 1969 la delegació de Girona de la marca va plantar dos estands a la Fira Comercial, no tan sols venia maquines de cosir, sinó que oferia aparells de televisió, neveres, centrifugadores, tricotoses, planxes. La proposta es podia valorar com un intent de diversificació, però en realitat era un argument de continuïtat que ha permès a la família Duch deixar el local de la rambla del Generalísimo, avui de la Llibertat, i traslladar-se a Santa Eugènia, on, entre altres, continuen venent les màquines de cosir que «vesteixen la humanitat».