Can Pujadas

Josep Bonet va ser un gironí empre­ne­dor que a mit­jan segle XIX va deci­dir que aquesta ciu­tat se li havia fet petita i va mar­xar a Fili­pi­nes a fer for­tuna. La roda va girar a favor seu i al cap d'uns anys va tor­nar a la seva ciu­tat amb la bossa plena i, entre mol­tes altres coses, va deci­dir posar una mer­ce­ria, una botiga de vetes i fils, a la seva dona, Josefa o Pepa Mur­tra, una botiga que seria l'ori­gen de can Puja­des, una referència giro­nina en la roba de ves­tir.

Hi ha constància que a l'any 1832, en el mateix local a on actu­al­ment hi ha l'esta­bli­ment de can Puja­des ja hi havia una sas­tre­ria que no tenia cap vin­cle amb els actual pro­pi­e­ta­ris. Els Bonet van obrir la mer­ce­ria l'any 1860, data que es con­si­dera l'inici del negoci de la família Puja­das, més de 150 anys vin­cu­lats a l'acti­vi­tat comer­cial de Girona. El pri­mer docu­ment, però, és de l'any 1878.

L'entron­ca­ment entre els Puja­des i els Bonet es va pro­duir a través de Manel Puja­das, que havia entrat a tre­ba­llar a la mer­ce­ria com a apre­nent i que amb el temps es va casar amb la filla de l'amo, la Carme Bonet.

Amb aquest matri­moni el negoci va aga­far impuls i es van tirar enda­vant algu­nes refor­mes i ampli­a­ci­ons. El Cor­reo de Gerona del 18 de març del 1895 es feia ressò de la inau­gu­ració de la nova botiga, que pro­ba­ble­ment ja por­tava el nom de Puja­das, amb aques­tes parau­les:

«El público que se dete­nia a las puer­tas del esta­ble­ci­mi­ento se hacia len­guas del buen gusto que habia pre­si­dido las obras. La tienda, modelo en su género entre las demás de esta ciu­dad, será visi­tada por todas las per­so­nas de gusto de Gerona, por con­tar con un rico y vari­ado sur­tido de obje­tos per­te­ne­ci­en­tes a los ramos de per­fu­me­ria, bisu­te­ria, quin­ca­lla y demás.»

Ini­ci­al­ment, la botiga de vetes i fils era molt petita, d'uns cin­quanta metres qua­drats, i només tenia entrada pel car­rer Abeu­ra­dors. Manel Puja­das va llo­gar la casa que dóna a la Ram­bla al baró de l'Ast (casa que encara con­ti­nua en el mateix règim de llo­guer ja que els barons mai no l'han vol­gut ven­dre) i amb això la botiga a més d'ampliar-se acon­se­guia una entrada per la Ram­bla.

La mer­ce­ria havia evo­lu­ci­o­nat i ja ofe­ria pro­duc­tes de per­fu­me­ria, biju­te­ria, quin­ca­lla i algu­nes coses de roba i sas­tre­ria, com anun­ci­ava el diari gironí.

El matri­moni de Manel Puja­das i Carme Bonet va tenir cinc fills. Va ser el més petit, en Ramon, qui final­ment es va que­dar la botiga després de pagar la part cor­res­po­nent a la resta de ger­mans. En aquest període amb Ramon Puja­das al cap­da­vant es va dur a terme la gran reforma de la botiga. Va ser l'any 1954 quan Ramon Puja­das va com­prar dues cases que donen al car­rer Abeu­ra­dors i al Mer­ca­ders i ho va fer tot nou, donant-li la imatge que encara con­serva avui dia, amb molta fusta, mot­llu­res arreu i un aire d'elegància clàssic que l'ha dis­tin­git en les últi­mes dècades.

Amb Ramon Puja­das al cap­da­vant el negoci va aga­far nova embran­zida poten­ci­ant acti­vi­tats com la sas­tre­ria, espe­ci­al­ment les cami­ses fetes a mà, tot i que toca­ven molts altres arti­cles de ves­tir, la per­fu­me­ria d'impor­tació i fins i tot l'òptica, que era, de fet, la pro­fessió de Ramon.

«Varen ser uns dels pri­mers òptics de la ciu­tat de Girona», asse­gura el seu nét Jordi Puja­das, que jun­ta­ment amb els seus ger­mans Ramon i Xavier regenta actu­al­ment l'esta­bli­ment. «Havien com­prat una màquina i ells matei­xos es feien les ulle­res. Quan final­ment van dei­xar de banda el negoci de l'òptica, tot aquest mate­rial va pas­sar a l'Òptica Solà.»

A Ramon Puja­das li va tocar el tràngol de la Guerra Civil. El pit­jor moment el van viure en la reti­rada, quan ho van saque­jar tot, però almenys es va acon­se­guir que no cre­mes­sin la botiga. Va ser el 1940, en reo­brir el local, que Ramon va anar incor­po­rant a poc a poc totes aques­tes noves acti­vi­tats, en una època en què calia espa­vi­lar-se ja que les but­xa­ques dels ciu­ta­dans només dona­ven per a les neces­si­tats bàsiques i algu­nes d'obli­gatòries, com recorda Manel Puja­das, fill de Ramon i pare dels tres ger­mans que regen­ten el negoci: «A casa encara guar­den algu­nes capses amb l'únic arti­cle de la botiga que sem­blava que interes­sava als giro­nins aca­bada la guerra: els escuts de la Falange.»

Superats els anys més difícils de la post­guerra i coin­ci­dint amb la reforma del 1954, can Puja­das va apos­tar pel món de la moda i el prêt-à-por­ter, que seria el que en defi­ni­tiva dona­ria la imatge actual del negoci.

«Nosal­tres hem man­tin­gut bàsica­ment l'aposta estètica que va donar a la botiga la reforma dels anys cin­quanta enge­gada per l'avi Ramon», comenta Jordi Puja­das, «amb algu­nes vari­a­ci­ons evi­dents com ara la il·lumi­nació i altres coses per l'estil». Ramon Puja­das va tenir dos fills, Manel i Jordi, que van tre­ba­llar con­jun­ta­ment a la botiga fins que en Jordi va deci­dir mun­tar el seu propi negoci dei­xant can Puja­das a mans del seu germà Manel, que a l'any 1980 va fer l'última reforma sig­ni­fi­ca­tiva de l'esta­bli­ment, refent la part que dóna a la Ram­bla i al car­rer Abeu­ra­dors.

Manel va entrar al negoci fami­liar als setze anys, quan el seu pare va deci­dir-se defi­ni­ti­va­ment a ves­tir amb elegància els giro­nins i les giro­ni­nes. «La men­ta­li­tat de la cli­en­tela», recorda Manel Puja­das, «va can­viar de forma radi­cal quan van aparèixer les cade­nes de roba més barata. Es va per­dre l'ena­mo­ra­ment per la roba i el cos­tum de com­prar roba que pogués durar tota la vida es va subs­ti­tuir pel d'uti­lit­zar i llençar.»

La quarta gene­ració de can Puja­das la for­men els tres ger­mans Ramon, Jordi i Xavier que estan al cap­da­vant del negoci des que el seu pare, Manel Puja­das, es va jubi­lar.