2005
Incansable
“Caminante no hay camino / se hace camino al andar / y al volver la vista atrás / se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar”. Potser ningú millor que Josep M. Espinàs pot assaborir aquests versos mítics de Machado. El seu recorregut com a escriptor ha estat marcat per uns camins que l'han dut per tot Catalunya, però també per la península i les Balears: ens referim a la sèrie A peu per, que va engegar el 1956 amb A peu pel Pallars i la Vall d'Aran.
No es tracta de simples excursions motivades per una curiositat de turista, sinó tota una filosofia de vida que s'expressa a través d'aquestes incursions en el terreny d'una geografia més humana que física. El tempo és fonamental. Espinàs reivindica l'anar a peu per deixar temps que les coses es manifestin, de la mateixa manera que, en lloc d'interrogar els vilatans amb què es troba, calla per deixar-los el temps de prendre la paraula. Aquí el secret és la paciència (un “art”) i d'això Espinàs en sap un munt. N'ha après pas rere pas, viatge rere viatge..., i ja en són disset, el darrer a Múrcia, el 2009.
El 2005, un any marcat pels atemptats terroristes de Londres, però també per la primera boda entre dues dones a l'Estat espanyol, va aparèixer aquest A peu per Mallorca. Com la resta de la sèrie, s'hi barreja tota mena d'estils, ja que no es tracta de cròniques pelades, sinó que “intenten descobrir la dosi de ficció que hi ha en la realitat”. La senzillesa és, segurament, el tret en comú amb la resta de la seva obra literària, en què hi ha títols com Un racó de paraigua, Temps afegit o Relacions particulars. Espinàs, a més, se'l coneix per la seva implicació en el moviment de la Nova Cançó i per ser un dels fundadors dels Setze Jutges. Sens dubte, és un dels autors que més fidelitat ha conreat entre els lectors catalans. Un autor incansable.
A peu per Mallorca sense veure el mar de Josep Maria Espinàs
Una de les conclusions a què arribava Espinàs després d'haver caminat per Mallorca és que qualsevol poble de l'interior, com ara Campanet o Llubí, pot ser més exòtic que el mateix Singapur. Sí, sí. Hi va passar deu dies el maig del mateix any en què va sortir publicat, el 2005, i va recorre un camí que el va dur de Binissalem a Binicoprat (un itinerari que, com tots els que ha fet, apareix encapçalant el volum). L'objectiu era fer un recorregut per l'illa sense veure el mar, i ho va aconseguir.
Lluny de la imatge estereotipada d'una Mallorca atrapada entre la maquinària turística, l'escriptor va descobrir –ell va ser el primer sorprès– una altra Mallorca, una que habita en una “realitat tranquil·la i sòlida”, d'esquena als hotels i les botigues de souvenirs. Pel que fa als mallorquins de terra endins, “gent amb sentit de l'humor, i amb l'elegància i el gust per a les coses senzilles”, els va trobar molt receptius i amb ganes de xerrar.
Va parlar amb ells de coses tan variades com ara la construcció de l'aleshores futura autovia que havia de travessar l'illa o la manera de preparar les herbes (va coincidir amb una fira en què es venen herbes). Uns nens li van arribar a preguntar si era un pirata (per la pipa que duu com un apèndix al rostre). “Els diàlegs de la realitat sempre superen la ficció”.
Justament, un dels incentius de l'escriptor és sentir els dialectes de cada territori que trepitja. En el cas de Mallorca, el parlar salat va suposar tota una font de “satisfaccions”. Si bé en altres ocasions es fa passar per un autòcton (això quan no el reconeixen, ja que comença a ser assenyalat amb el dit: “Mira! L'escriptor que va a peu!”), en aquest cas ho va deixar córrer per no “fer el ridícul”: el parlar salat és un món a banda que “té un aire de mel i de poma”.
Més enllà de les guies turístiques que ofereixen una imatge morta del país, aquest A peu proposa un relat sobre el dia a dia de l'Illa, una entrada en contacte amb la gent que l'habita que dóna la il·lusió al lector que, d'alguna manera, també és una mica d'allà.
“És un gènere peculiar en la literatura catalana”
Què va representar aquesta obra en la seva carrera quan va sortir?
A peu per Mallorca va ser el primer A peu per una illa. En un àmbit turistificat, vaig voler caminar una sèrie de dies sense veure el mar. Alguns van creure que seria impossible. A l'interior vaig trobar pobles i gent d'un caràcter i un interès extraordinari.
Quin paper juga en el conjunt de la seva obra?
Literàriament, és un més en la ja llarga sèrie –22 volums– d'una singular narrativa de viatges.
La reconeix com la seva obra més reeixida i, si no, quina seria?
No es pot dir “el més”. Cada llibre té les seves característiques. Potser el valor és la creació, en conjunt, d'un gènere peculiar en la literatura catalana –i estrangera–.
TRIA DE REFERENTS
La ciutat invisible
Emili Rosales
Guanyadora del premi Sant Jordi, aquesta novel·la va ser una de les que més sortida van tenir aquella diada del 2005. Rosales recupera la llegenda del projecte de Carles III de fer navegable el delta de l'Ebre al segle XVIII. Com a rerefons, una història d'amor i d'intriga al voltant d'un quadre perdut de l'últim gran mestre de la pintura italiana, Giambattista Tiepolo.
Les amnèsies de Deu
Joan Daniel Bezsonoff
Amb aquesta novel·la que retrata la França col·laboracionista a través de les vivències d'una família, l'autor rossellonès va merèixer el premi Salambó i també el Crexells, tots dos destinats a obra publicada. El protagonista, Mossèn Puig, té un amor secret amb l'Alexandrine Bouisse, una relació que es veu alterada amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial.
Sorra a les sabates
Joan Pons
La novel·la presenta una història d'amor travessada per l'atzar. Engega amb un nen i una nena que es coneixen quan a la televisió emeten l'arribada de l'home a la lluna. És l'estiu del 1969 i es troben a Menorca. A partir d'aquí, el Daniel i la Susanna es perden de vista però l'atzar els duu a retrobar-se, contra tot pronòstic, ja que ella està casada i ell viu a l'Europa dels Països de l'Est.
La dona silenciosa
(Quaderns Crema)
L'escriptora txeca torna a Praga en aquesta novel·la just en el període de la invasió nazi i soviètica. La protagonista, Sylva, és una dona aristocràtica que reflexiona ja des de la vellesa de la seva vida, del seu matrimoni sense amor, de la separació amb el seu únic fill, que s'ha vist obligat a exiliar-se, i com a únic al·licient només li queda l'esperança de retrobar el seu antic amor.