Canals

1998

Secrets molt públics

Maria Mercè Roca i Perich (Port­bou, 1958) era ja una autora con­sa­grada quan va publi­car L'àngel del ves­pre: havia estat una escrip­tora molt prolífica, tant de novel·la com de nar­ra­tiva breu i de lite­ra­tura juve­nil. També havia rebut diver­sos pre­mis impor­tants com ara el Víctor Català (Sort que hi ha horitzó), el Josep Pla (El pre­sent que m'acull) i el Sant Jordi, que va gua­nyar el 1992 amb Cames de seda. Després va arri­bar la seva gran aven­tura tele­vi­siva, com a autora de la idea ori­gi­nal i coau­tora amb Sergi Bel­bel dels argu­ments de la sèrie Secrets de família (1995), ambi­en­tada a Girona, que va acon­se­guir grans audiències per a Tele­visió de Cata­lu­nya.

Aquesta nova experiència en el mitjà tele­vi­siu va fer que la mateixa autora que fins lla­vors havia arri­bat a publi­car dos i tres lli­bres a l'any trigués cinc anys a publi­car L'àngel del ves­pre, una novel·la també ambi­en­tada a Girona i en altres esce­na­ris pro­pers. Entre altres històries que s'entre­cre­uen en les seves pàgines, com l'amis­tat entre dues dones que bus­quen mútua­ment con­sol i com­pa­nyia, des­taca la d'un home, un polític que ha d'afron­tar can­vis sob­tats i deci­sius en la seva vida per unes elec­ci­ons i una relació clan­des­tina. El paral·lelisme és una mica forçat, però no deixa de ser curiós que la publi­cació de L'àngel del ves­pre coin­cidís en el temps amb el cas Lewinsky, que va posar con­tra les cor­des el pre­si­dent nord-ame­ricà Bill Clin­ton per la seva relació sexual il·lícita (“com­por­ta­ment físic impropi”, va dir ell) amb una intrèpida becària. Evi­dent­ment, no va ser el fet més impor­tant que va tenir lloc aquell 1998, però va demos­trar un cop més fins a quin punt les pas­si­ons més pri­va­des tenen efec­tes insos­pi­tats en la vida pública.

L'àngel del vespre Maria Mercè Roca Columna

L'àngel del vespre de Maria Mercè Roca

“Però per què? Què se t'hi ha perdut?; Si a tu la política no t'ha dit mai res? Què passarà amb la fàbrica? Se'l miren com si veiessin un desconegut. La seva dona sospira: Fes-ho, si vols, li diu, però no em demanis que faci campanya amb tu”. Així narra Maria Mercè Roca la fredor ambiental amb què la dona i la filla de l'Andreu, etern número dos, reben la notícia que es convertirà en el candidat, l'inesperat cap de llista de Nova Entesa a Girona per a unes eleccions municipals immediates, després de la mort en accident del candidat anterior. Sorpresa, incertesa i ambició es confonen en la seva ànima, encara més convulsa per una relació extramatrimonial amb una noia força més jove que ell. Com a escenari, una cabana. Acció: “El que passa allà dins és senzill i antic com és el món. En un primer moment se'ls veu apressats, espantats, amb poc encert per acoblar un cos a l'altre; aquestes coses necessiten temps, molta tendresa i una mica d'humor, i ells no riuen, no parlen, semblen sacerdots consumant un sacrifici que el destí els ha imposat, i que els porta plaer i dolor a parts iguals”.

Aquest amor prohibit es converteix en una obsessió per al candidat: “Pensa en la Sara contínuament. En la seva boca i les seves mans. En vol més. Quina nosa que li fa tothom que el saluda, que el sol·licita i l'afalaga i que poc que li importen els diaris, i els altres candidats, i aquest percentatge de vots de més que li atorga l'enquesta i que el fan guanyador”. Ara que estem a les portes d'unes altres eleccions, pot ser un bon moment per exercitar la contemplació dels candidats com alguna cosa més que alcaldables i probables servidors públics, per exemple com a persones amb desitjos íntims i frustracions que és millor apartar dels focus.

L'àngel del vespre que titula el llibre cita uns versos de Màrius Torres que el prologuen: “Pàl·lid àngel del vespre, que duus, en la penombra, als teus cabells els últims raigs del sol...” Si el poeta fa servir la figura de l'àngel per personificar la mort que notava tan a prop, Roca també el tria per simbolitzar una presència efímera que passa per la vida del protagonista i està a punt de canviar-la: un àngel que acaba evaporant-se i que ell nega per sobreviure i tornar a l'ordre.

“Quan la vaig escriure no m'imaginava que jo acabaria essent diputada”

Què va representar aquesta novel·la en la seva trajectòria quan va sortir?

La vaig escriure després de dos anys de treballar amb l'equip de Secrets de família, i vaig haver de tornar a acostumar-me a treballar en solitari, fent una novel·la, sabent que difícilment tindria el mateix impacte que la sèrie.

Quin paper juga en el conjunt de la seva obra?

Ara la veig una mica lluny.

És la seva millor obra?

Em fa molta gràcia que el protagonista sigui un polític, perquè quan la vaig escriure no m'imaginava ni remotament que al cap de cinc anys jo mateixa acabaria essent diputada al Parlament. Llegint-la penso que vaig saber imaginar-me amb prou encert el que fa un polític. L'obra de la meva carrera que salvaria és L'últim tren.

TRIA DE REFERENTS

Història de Catalunya (modèstia apart)

(Columna)

Toni Soler

Amb la irrupció i èxit immediat d'aquest llibre, Toni Soler va obrir la veda –sense voler-ho– del que avui s'nomenen llibres mediàtics (generalment escrits per personatges televisius). L'autor fa un repàs per la història del nostre país, des d'un punt de vista que està a cavall entre l'humor i la sàtira, oferint ensenyament i entreteniment a parts iguals.

Dins l'esfera del temps

(Proa)

Montserrat Abelló

En una ocasió, Maria-Mercè Marçal va dir que Montserrat Abelló s'ha mantingut “substancialment fidel a la seva primera veu”. I és cert que en els darrers poemes, com a aquest Dins l'esfera del temps, hi tornem a trobar marcadament aquest to de confessió personal, de conversa a mitja veu, sobre la soledat, la buidor dels temps presents i la reflexió àcida i serena, sobre la mort.

Parada obligatòria

(Planeta)

Joan Barril

La immobilitat forçosa a causa d'un accident és el petit suport literari d'aquest conjunt de reflexions de Joan Barril, que li van valdre el premi Ramon Llull. Aquesta obra, a cavall entre el lirisme més íntim i la vocació coral, reflexiona sobre el pas del temps i la consciència de la maduresa, un territori on els valors canvien, la pressa es modera i les petites coses cobren importància.

El dit de l'àngel

(Empúries)

Ada Castells

Una jove xef de cuina, protestant de quarta generació, descobreix que té una veu narrativa mentre manté un desafortunat contacte sexual amb un agent literari. Decideix escriure una novel·la sobre l'afer dels seus avantpassats, tot i que ella, víctima dels temps, és una descreguda. Passat i present s'intercalen formant un teixit on la lírica i el sarcasme es fan la competència.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.