La casa de l'artista

El Bellmirall és un projecte de vida, una casa en què es respira la passió de les persones que la van reconstruir, les que la van engrandir o les que actualment l'estan manant. Les pedres del Bellmirall coneixen la història, han vist passar comtes, bisbes, reis i han suportat setges i demolicions. No en va, s'aixeca sobre can Sarsanedas, mansió que conserva trossos del segle IX, i can Candela (dels segles VI i VII) quan els jueus, els cristians i els àrabs habitaven un espai de tolerància que unia les tres religions. Va ser allà, a cent metres de la catedral on l'Isidre Vicens, fill de Montfullà, llibertari i represaliat pels franquistes per haver-lo acusat de creure en un món millor, que l'any 1949, van trobar-hi acollida ell i la seva família i van transformar el que era una ruïna en una llar plena de vida. Fugint de l'hostilitat del poble, al carrer Bellmirall, els Vicens hi van anar a viure després de vendre's una part de les terres familiars. A mesura que restauraven el casalot, donaven sentit a les pròpies vides. El 1952, el seu germà va posar-hi una botiga de mitjons i de gènere de punt. Dos anys més tard, ell, que havia copsat el secret de la pintura amb Aguilera, va començar a fer classes de dibuix, sobretot a mestres que volien impartir l'assignatura. Una curta estada a París el va tornar al Barri Vell i la docència i per aquells capritxos del destí, va formalitzar relacions amb Anna Pasqual, una alumna entusiasta de Cassà amb qui l'any 1961, poc abans de casar-se, va obrir la Casa de Huéspedes de Bellmirall i va començar el camí d'un establiment que ha exercit de pensió i residència, però sobretot, de casa de l'artista. L'Isidre i l'Anna van treballar com un escarràs. Ella, en companyia de Marià Castellà, portava les habitacions, rentava la roba, preparava els esmorzars; ell continuava pintant, però cada nit també desafiava les lleis de la física i com que la Força i la Catedral estaven a les fosques, baixava fins a la Rambla i el Ciutadans amb una moto petita per transportar els possibles clients. Precursors del turisme rural, entre 1961 i 1986, les 7 habitacions van donar just per mantenir la casa sense guanyar-s'hi la vida, però un cop de sort els va canviar la història quan, sense que ho sabessin, els dos autors de la Guia del Routard van incloure-hi el Bellmirall com un dels hostals més recomanables de la ciutat. Francesos, holandesos, alemanys i italians van començar a explicar les excel·lències d'aquell casalot particular habitat per follets i artistes i el Bellmirall va viure dies d'esplendor. El 2001, quan l'Anna Pasqual va fer 65 anys, el van traspassar a Isabel Boada i Cristina Bach, la primera, restauradora de mobles, la segona, experta en turisme, que han sabut mantenir l'esperit i l'essència afegint-hi un toc de modernitat.

Avui el Bellmirall és un espai obert al futur, tocat per aquell aire intangible destil·lat de l'experiència i els molts anys de vida. Quan a l'any 1949 Isidre Vicens va posar-hi el peus per primer cop, el carrer de la Fosca era un desert i encara ningú havia descobert la potència d'un call jueu i un nucli antic que avui són els actius turístics principals de la ciutat. La dels Vicens és una història de pioners i el Bellmirall, el particular Sangri-La.