La casa de l'artista
L'hostal Bellmirall, situat a tocar de la Catedral, el va obrir el matrimoni Vicens quan al Barri Vell no estava il·luminat i avui és un espai de confort i tranquil·litat implicat en el batec de la ciutat
El Bellmirall és un projecte de vida, una casa en què es respira la passió de les persones que la van reconstruir, les que la van engrandir o les que actualment l'estan manant. Les pedres del Bellmirall coneixen la història, han vist passar comtes, bisbes, reis i han suportat setges i demolicions. No en va, s'aixeca sobre can Sarsanedas, mansió que conserva trossos del segle IX, i can Candela (dels segles VI i VII) quan els jueus, els cristians i els àrabs habitaven un espai de tolerància que unia les tres religions. Va ser allà, a cent metres de la catedral on l'Isidre Vicens, fill de Montfullà, llibertari i represaliat pels franquistes per haver-lo acusat de creure en un món millor, que l'any 1949, van trobar-hi acollida ell i la seva família i van transformar el que era una ruïna en una llar plena de vida. Fugint de l'hostilitat del poble, al carrer Bellmirall, els Vicens hi van anar a viure després de vendre's una part de les terres familiars. A mesura que restauraven el casalot, donaven sentit a les pròpies vides. El 1952, el seu germà va posar-hi una botiga de mitjons i de gènere de punt. Dos anys més tard, ell, que havia copsat el secret de la pintura amb Aguilera, va començar a fer classes de dibuix, sobretot a mestres que volien impartir l'assignatura. Una curta estada a París el va tornar al Barri Vell i la docència i per aquells capritxos del destí, va formalitzar relacions amb Anna Pasqual, una alumna entusiasta de Cassà amb qui l'any 1961, poc abans de casar-se, va obrir la Casa de Huéspedes de Bellmirall i va començar el camí d'un establiment que ha exercit de pensió i residència, però sobretot, de casa de l'artista. L'Isidre i l'Anna van treballar com un escarràs. Ella, en companyia de Marià Castellà, portava les habitacions, rentava la roba, preparava els esmorzars; ell continuava pintant, però cada nit també desafiava les lleis de la física i com que la Força i la Catedral estaven a les fosques, baixava fins a la Rambla i el Ciutadans amb una moto petita per transportar els possibles clients. Precursors del turisme rural, entre 1961 i 1986, les 7 habitacions van donar just per mantenir la casa sense guanyar-s'hi la vida, però un cop de sort els va canviar la història quan, sense que ho sabessin, els dos autors de la Guia del Routard van incloure-hi el Bellmirall com un dels hostals més recomanables de la ciutat. Francesos, holandesos, alemanys i italians van començar a explicar les excel·lències d'aquell casalot particular habitat per follets i artistes i el Bellmirall va viure dies d'esplendor. El 2001, quan l'Anna Pasqual va fer 65 anys, el van traspassar a Isabel Boada i Cristina Bach, la primera, restauradora de mobles, la segona, experta en turisme, que han sabut mantenir l'esperit i l'essència afegint-hi un toc de modernitat.
Avui el Bellmirall és un espai obert al futur, tocat per aquell aire intangible destil·lat de l'experiència i els molts anys de vida. Quan a l'any 1949 Isidre Vicens va posar-hi el peus per primer cop, el carrer de la Fosca era un desert i encara ningú havia descobert la potència d'un call jueu i un nucli antic que avui són els actius turístics principals de la ciutat. La dels Vicens és una història de pioners i el Bellmirall, el particular Sangri-La.
L'alè llibertari i la realitat nacional
Quan va restaurar el casalot del carrer Bellmirall, Isidre Vicens buscava un canvi definitiu. Desprès de lluitar amb les tropes republicanes i ser donat per mort a la batalla de Terol, la seva mare va arribar a cobrar la pensió de desaparegut -va ser tancat a un camp de concentració a Bilbao i traslladat a un batalló de càstig a Campillos i Lora del Rio. Quan es va acabar la guerra, acusat de ser «individuo inmoral por no ir los domingos a misa», va anar a raure a les presons de Màlaga, Alcalà d'Henares, on el van posar a les cel·les dels condemnats a mort, Yeserías, Reus, Barcelona i finalment al seminari de Girona. El periple es va allargar entre el 1940 i el 1943, quan va tornar a Montfullà i es va trobar amb l'hostilitat d'un determinat sector del poble en contra de la seva família. Allà va intentar recuperar la salut perduda, però tot es va complicar desprès que el 1946 va ser acusat del descarrilament del Tren d'Olot al Pas del Gegant, a Bescanó. El que era un accident fortuït, provocat per la pluja que va fer caure un comboi ple de membres del GEiEG que anaven a celebrar el tretzè aplec a Cogolls, va fer que l'Isidre tornés a la presó. Quan en va sortir, va prendre la decisió de deixar Montfullà. Tota la família, ell, els germans i la mare, es van traslladar a Girona, a un casalot comprat desprès de vendre una part de les terres de l'heretat situat a pocs metres de la catedral i voltat de monges i canonges, que el 1949 van començar a reconstruir. En un moment que al Barri Vell de Girona l'ombra de l'església era omnipresent, els Vicens van treballar fort jugant contra la història i així l'Isidre va començar a fer classes de dibuix. Sota el seu mestratge, hi van passat artistes avui reconeguts com Lluís Bosch Martí, però sobretot va consolidar la relació amb una noia de Cassà aficionada al teatre, Ana Pasqual, que es va convertir en la seva esposa i en el motor que el va ajudar a endegar el projecte ambiciós i arriscat de transformar la casa recuperada en hostal. Finalment Isidre Vicens va trobar la tranquil·litat a la residència estudi. Allí van néixer els seus fills Carles, poeta desaparegut als vint anys, i Gisela. Els alumnes aplicats hi van entendre alguns secrets de la perspectiva, el dibuix, o la concepció particular de l'art que tenia el seu mestre. Allà, Isidre i Anna van viure dies d'ira i de joia i van acollir artistes de tota mena i condició, tant del teatre com dels Joglars, els del Teatre Lliure, pintors com Lluís Güell i alguns del seus deixebles, ja fossin literats o poetes. Tots van ser atesos per la concepció de la vida d'un home que els atenia sense demanar-los res a canvi: un toc llibertari de l'artista que ha sabut entendre la realitat nacional.