Oberta al món

La gent de certa edat de Girona es pot pen­sar que la pensió Pérez-Borràs ubi­cada a la plaça Bell-lloc, a tocar de l'ajun­ta­ment, és l'antiga Can Vint Duros, la casa de men­jars on la mes­tressa, Isa­bel, la Rossa de mal­nom, va ati­par gene­ra­ci­ons d'estu­di­ants i tre­ba­lla­dors. La rea­li­tat, però, és que el men­ja­dor estava situat al segon pis del mateix bloc. La pensió ocupa el pri­mer pis i no va començar a rut­llar fins al 1980, quan Helena Borràs Fage­lla, operària de la fàbrica Arms­trog i filla de Pala­fru­gell, i Anto­nio Pérez, natu­ral de Gra­nada, van seguir el con­sell de Dolo­res Rodríguez Sal­ces, (sogra de la pri­mera que tre­ba­llava a la pensió Girona pels verals de la plaça de Sant Pere) i van obrir el negoci en el moment just, quan a Girona es feien obres i els tre­ba­lla­dors bus­ca­ven un sos­tre per dor­mir. L'Helena i l'Anto­nio van jugar amb sort. A l'any 1984 la cons­trucció de l'Hiper­cor els va omplir la casa. Desprès va venir el bingo de la Barca, el negoci anava vent en popa i van deci­dir obrir una altra pensió al car­rer de l'Auriga. Uns tre­ba­lla­dors de Madrid s'hi van que­dar entre un any i un any i mig, i d'altres van anar lli­gant una feina dar­rere l'altra i van viure-hi més de vuit anys. Com si fos una cadena contínua, quan els dis­sab­tes i els diu­men­ges els ope­ra­ris tor­na­ven a la capi­tal de l'Estat espa­nyol, l'Helena llo­gava els habi­ta­cles a sol­dats, que allà es dut­xa­ven i es can­vi­a­ven de roba per poder fer vols per Girona. Avui els temps han can­viat, els tre­ba­lla­dors llo­guen pisos com­par­tits, hi ha com­petència en negre, apar­ta­ments i habi­ta­ci­ons que es llo­guen per sota mà, i avui la Ruth, la nora de l'Helena, fa mans i mànigues perquè la pensió con­tinuï fun­ci­o­nant.