El dinar de noces de Dalí
El vell restaurant ‘merendero' de La Barca va ser durant dècades un punt de referència per les celebracions dels gironins i fins i tot algunes celebritats com Dalí hi van deixar l'empremta
A mitjan dels anys seixanta, el vell restaurant de La Barca va tancar les portes. A partir d'aquí, van començar una sèrie de negocis com bars i discoteques, que no van tardar a tancar les portes fins que a final dels noranta, Emilio Ramiro, el propietari del Bingo, se'n va fer càrrec. Va fer les reformes necessàries i el va convertir en el restaurant rostidoria que és avui en dia. El va portar durant uns quatre anys fins que se'n va cansar i va decidir traspassar el negoci. Se'n va fer càrrec Manolo Ruiz, que ja tenia un restaurant rostidoria a la zona de l'Hipercor i ja disposava d'una clientela estable a la ciutat de Girona. “Pel novembre farà nou anys que estem aquí”, comenta Manolo. “Crec que una bona part de les raons per les quals havia fracassat el negoci anterior cal cercar-les en el fet de que intentaven donar un nivell alt pel qual no estaven preparats. Nosaltres treballem per una classe mitjana disposada a menjar bé a un preu raonable.”
Sap que l'especialitat de la casa havien estat les anques de granota, un plat que considera que ja no es pot fer perquè cal comprar-lo tot congelat i ja no és el mateix de quan tenien les granotes i les anguiles en els propis vivers.
«Els nostres plats són els de sempre, no fem cuina d'innovació ni invents estranys. Això ho deixem per a d'altres».
Can Manolo és un bon restaurant i rostidoria amb forn de llenya, en què destaquen les especialitats castellanes més exquisides, com l'anyell rostit amb llenya a l'estil de Burgos, els botifarrons amb ceba i arròs (morcilla), el xoriç a la brasa, o el famosíssim porcell (cotxinillo) rostit entre d'altres, a banda d'unes exquisides patates Can Manolo i una elaborada cuina mediterrània.
L'anècdota que més li agrada repetir al propietari és la del casament de Salvador Dalí: “Mossèn Pol, el capellà dels Àngels que va celebrar el casament, va tornar temps desprès al restaurant per explicar-me detalls de com havia anat l'àpat.” Ho desgranem tal com figura en un llibret que ell mateix ha editat: es va celebrar el 8 d'agost del 1958 i hi havia sis comensals: el matrimoni i tres persones més, Mn. Pol i Mn. Vila i el Dr. Josep Calzada i Oliveras. La parella havia expressat el desig de casar-se a Mn. Francesc Vila, rector de Fornells que durant molts anys havia estat a Cadaqués. El capellà ho va fer saber al seu amic Mn. Josep Pol i al bisbe Cartanyà. Tot es va fer amb molta discreció i es va escollir el santuari dels Àngels per a la cerimònia. Mn. Pol va ser l'encarregat de l'àpat i el propietari de La Barca, el senyor «Ernestu», va garantir discreció sense saber de qui es tractava. L'àpat, seguint el que era habitual en l'època, va començar amb uns entremesos, un plat de peix i pollastre amb escamarlans, tot plegat regat amb vins de marca tot i que la Gala no va aconseguir les ampolles que demanava. Dalí no bevia alcohol i pràcticament no va menjar res. Les granotes, tot i que eren l'especialitat de la casa, no van formar part del menú. Quan la parella va sortir del menjador privat es va formar un gran enrenou entre la gent de la sala, que va aplaudir frenèticament. De fet, quan la gent va veure el Cadillac que hi havia a la zona de l'aparcament ja havia començat el rebombori. Varen menjar i van marxar amb celeritat.
Anques de granota i anguiles
Del restaurant o merendero La Barca, se'n tenen notícies de final del segle XIX, quan era pas obligat per tots els que volien passar d'una banda a l'altra del Ter. En una època sense ponts, les barques eren el mitjà més habitual de creuar el riu. La seva excel·lent ubicació el va convertir ben aviat en un dels llocs preferits pels gironins, quan volien fer un bon berenar. Durant molts anys, la seva especialitat van ser les anques de granotes (tenien els seus propis vivers per a les granotes i les anguiles), un tiberi del qual tenien l'exclusiva a la ciutat. En una crònica del maig del 1959 al diari Los Sitios, es notifica la benedicció de les instal·lacions noves del “famoso merendero” que a partir d'aquell moment va ser dirigit pel senyor Manel Casamian, especialista en cuina francesa i espanyola alhora que va continuar oferint les famoses anques de granota. A la crònica s'hi destaca la bellesa i l'atractiu de l'emplaçament, al costat del Ter, amb una terrassa lluminosa que convida els comensals a gaudir de la naturalesa.
La seva popularitat va ser indiscutible durant dècades, com ho demostra la foto que il·lustra aquesta plana amb tot de funcionaris de l'Ajuntament de Girona a davant del restaurant. Després de la Guerra Civil Espanyola, es va convertir en un dels llocs habituals per celebrar l'àpat de noces i, a banda de'n Dalí, molts més gironins van arrodonir el compromís a La Barca Vella. A mitjan dels seixanta va tancar les portes i va tenir un períodes amb molts de negocis fracassats, que no va concloure fins al 2003, que va deixar de ser La Barca i es va convertir en Can Manolo.