Un espai de llibertat
El Cau del Llop es manté com un símbol i des de l'any 1979 demostra la voluntat d'uns pioners que van obrir un local en un barri degradat perquè creien que hi havia una altra manera d'entendre la nit
La història recull que tot va començar el 10 de maig de 1979, quan Carles Novell i Albert Presas van decidir obrir un bar diferent i triar una vella quadra del carrer de Sacsimort, indret de lladres i putes amb fama reconeguda des del 1889 quan, segons el Diario de Gerona, s'hi refugiaven els individus de complicada classe i condició. Per l'Albert i en Carles, que havien restaurat el local a pocs metres del Pou Rodó, –on el Vedette, el bar Lina o el Bar Paco proposaven nits de sexe miserable– la idea era servir copes i donar-hi alguna cosa per menjar. Però ja fos perquè encenien la llar –element fonamental i definitori– o bé perquè els intel·lectuals, artistes, polítics, treballadors o estudiants se sentien bé entre les parets cantelludes que hi oferien refugi i ociositat, el que havia de ser un experiment es va transformar en una alternativa i va ser quan l'Albert i en Carles van decidir abandonar la barraca. Van deixar les regnes del negoci a dos clients, l'Albert Vila i en Quico Calero, que el 20 de març del 1986 van llogar l'establiment i després se'l van quedar. La nova parella tenia les idees clares. Calia que el Cau continués sent el refugi de la gent inconformista i contestatària, però van augmentar-hi l'oferta gastronòmica i va ser quan les copes van quedar a segon terme i, de mica en mica, alhora que es mantenien les torrades que els mateixos clients es feien a la llar de foc, hi van incorporar els embotits i, sobretot, les truites, que van esdevenir una de les senyes d'identitat. L'ambient càlid i reconfortant no es va trencar ni quan la mort d'Escolàstic Calero Jiménez –més conegut com en Quico del Cau, membre de l'Associació Catalana de Sommeliers definit pels seus companys com un gran entès en gastronomia, preocupat pel bon menjar i el bon beure–, va portar uns temps de melangia que sortosament es van superar. El Cau va continuar sent espai de trobada per a homes i dones anònimes, però a les seves taules també s'hi han assegut personatges de renom: músics com Josep Thió, Quico Pi de la Serra, Nina o Adrià Puntí, el director de cinema Josep Lluís Nunes o pintors com Enric Marquès o Modest Cuixart. S'hi han format parelles i s'hi han creat grups d'amics, hi va sorgir l'orquestra Aquarel·la i alguna iniciativa ciutadana. Més que un propietari d'un restaurant, Albert Vila es va convertir en un amic per als clients, i quan el local va fer 25 anys i ell va anunciar que deixava la barra, van ser els clients els qui el van animar a fer un sopar ala Torre de Can Roca, on va convidar 550 persones que li van voler agrair la dedicació i la solidaritat mostrada al llarg de vida del local. Àngels Ayats va fer el cartell commemoratiu, Quim Coromines, 250 serigrafies i en Pere Vicens va fer escultures de ferro i fusta. Va ser un comiat digne per a un activista cansat que va trobar el relleu en una jove animosa i valenta, la Montse Solà, que el 13 de gener del 2005 en va agafar les regnes. Ho va fer desprès que l'Albert li posés una sola condició: “que el primer any mantingués el seu rotllo, o sigui, les truites, els embotits, les torrades.” Va ser una paraula que va aguantar entre sis i vuit mesos, però desprès, en veure que lentament es produïa un canvi generacional, va introduir plats nous com l'hummus, les amanides, el cuscús, i va viure tres primers anys que defineix com excitants: “en aquell moment el Barri Vell encara era el Barri Vell, no ens havia envaït el disseny i el Cau estava integrat com un element singular en el paisatge urbà.” Avui, quan al Pou Rodó ja no hi ha tuguris i les putes han deixat la batalla diària, la gent del Cau vol continuar treballant. Potser han canviat la música, s'hi escolten menys cantautors, però qui vulgui gaudir d'una bona vetllada ho farà amb la bossa nova, el jazz o el rock and roll. Com diu l'administradora: “Als primers temps, al Cau, es vivia bé i fèiem el que ens donava la gana. Ara estem bé, però estem força atrapats pel voltant. I doncs, què ha passat? Amb la millora de la zona, han vingut inquilins nous, molta gent amb criatures que els molesta el soroll, però jo els he de dir que he fet moltes reformes i que també he insonoritzat el local, i tot això perquè el Cau del Llop pugui continuar sent un espai de llibertat.”
‘Cau còmic-Helter Skelter'
Des que el 1979 va obrir les portes, el Cau del Llop ha ofert refugi i acolliment a nombroses iniciatives culturals i ciutadanes. Concerts, exposicions, conferències, presentacions de llibres i actes de solidaritat han habitat aquestes parets que, a l'any 1982, ja van reunir els millors dibuixants de còmic de les nostres comarques per donar vida al Cau còmic-Helter Skelter una revista amb dues cares feta per trenta dibuixants i ninotaires. N'hi havia de Girona, la Cellera, Salt, Campllong, Celrà, Bescanó, Figueres i Cassà, i en les seves pàgines s'hi podien trobar històries d'amor, sexe, guerra i provocació unides per un fil conductor: “Nosaltres –es podia llegir a la contraportada que recollia el manifest fundacional– ens reconeixem perquè compartim una mateixa cultura. Fem les mateixes coses; vivim de la mateixa manera; escoltem la mateixa música i (els esperits pusil·lànimes que se saltin aquest fragment) fumem els mateixos sagraments. Estem units per la nostra edat, els nostres valors comuns, el nostre estil comú de vida. Desitgem les mateixes coses: Llibertat, Autodeterminació, Pau, Justícia, i Igualtat per a tot el món.”
A la presentació, Enric Marquès –des d'un dels replans de l'escala– va fer un discurs en què va glosar la història del còmic i la seva significació sociopolítica i hi va assistir l'alcalde Joaquim Nadal i, per un dia, el Cau es va convertir en centre de l'altra cultura que es feia la ciutat.
Al capdavall, s'hi es trobaven en Coromines i en Huedo, l'Enric Canada, en Ramon Alsina, en Pere Tió, uns per fer petar la xerrada, altres per jugar al pòquer i fer un bon sopar, tots acompanyats per la llar de foc i una atmosfera única que els feia tornar a casa a altes hores de la matinada. A més, el Cau es va consolidar com una sala usual d'exposicions i van penjar-hi quadros de Montserrat Lacomba, Brugués, Meritxell Fontclara i Dani Duch. L'exposició d'aquest fotògraf que treballa a Madrid va centrar els dies intensos d'esdeveniments que va viure la capital de l'Estat espanyol amb l'atemptat de l'11-M, les manifestacions a davant de la seu del PP i el procés electoral que va comportar el canvi del poder executiu. Tan intensa o més va ser la mostra presentada el desembre del 2005, quan Fotògrafs per la Pau i Metges del Món van donar la seva visió del tsunami, que va assolar el sud est asiàtic el 2004.
Avui, quan el barri ha canviat, com la sociologia, quan la Cuadra i El Malàga són noms de la història i el paisatge urbà ha canviat de manera tant radical que ningú recorda el passat de prostitutes i soldats, al Portal de la Barca, s'hi ha obert: un hotel de quatre estrelles, el Llegendes de Girona, un restaurant de cuina sofisticada, el Mimolet, una llibreria cafè, el Context i una pizzeria, Il Divo. El Cau del Llop es manté com el símbol d'un passat proper quan, per sobre de complicacions derivades d'un barri estigmatitzat, dos joves van decidir que era la zona adequada perquè hi hagués un local en què la gent que s'hi acostava tingués una altra manera d'entendre la nit; es van convertir en pioners de la resurrecció del carrer Sacsimort.