Sant Antoni de Pàdua guarda els secrets de la ciutat
El convent dels caputxins, on hi havia hagut l'Institut de Segon Ensenyament, és l'actual Museu d'Història de Girona i ofereix una proposta completa i fascinant que va des del cementiri vertical fins al mosaic de Bell-lloc, passant pel gòtic, els Setges, la Guerra Civil o la Transició
-
El refugi antiaeri construït en plena Guerra Civil al Jardí de la Infància s'ha convertit en la darrera sala del museu de la ciutat. XAVIER CASTILLÓN. -
La sala dedicada a la Girona industrial presenta la ciutat com una pionera en l'aplicació de les noves tecnologies, entre altres, les primeres proves d'enllumenat elèctric públic, de telegrafia i de telefonia. MANEL LLADÓ. -
Les eines dels primers pobladors que van habitar l'aiguabarreig entre el Ter i l'Onyar obren el museu. MANEL LLADÓ. -
Visió de la sala amb objectes que il·lustren el Desarrollismo, com aquesta motocicleta Narcla fabricada a Girona l'any 1960. MANEL LLADÓ. -
El cementiri caputxí és l'únic exemple de dessecador sencer de Catalunya: divuit nínxols verticals amb els bancs. MANEL LLADÓ. -
Una còpia de guix, poblada de fotografies, ens ensenya com es va enderrocar un dels baluards del Mercadal. MANEL LLADÓ. -
Les figuretes de plom fetes per Joaquim Pla Dalmau es presenten en un muntatge espectacular a la sala dedicada a la Guerra del Francès. MANEL LLADÓ. -
La sala de la sardana va ser la segona del museu, fruit d'una donació del mestre Baró Güell. Avui conté la tenora de Ricard Viladesau. PAU LANAO. -
El fragment del mosaic de can Pau Birol (any 300 dC) descobert al paratge de Bell-lloc del Pla mostra escenes del circ Màxim de Roma. M. LLADÓ.
L'entrada del Museu d'Història de la Ciutat no deixa indiferent. A la dreta el visitant es troba el cementiri caputxí, l'únic exemple de dessecador sencer de Catalunya, amb divuit nínxols verticals amb els corresponents bancs en què, segons el ritual que l'orde practicava des del segle XVI, els frares difunts hi eren col·locats asseguts fins a la momificació dels cossos. Dos anys després, les despulles es revestien amb els hàbits religiosos i, tal com avui encara es pot veure al convent Barberini de Roma o al de Palerm, eren col·locats en una habitació a tocar on podien ser contemplades envoltades de la devoció i el record de la comunitat. Aquest no és l'inici d'un relat de terror, sinó el començament d'una proposta que ens portarà a descobrir el museu que ens ensenya el procés de formació i l'evolució de la ciutat de Girona, des dels primers signes de civilització fins a la transició democràtica, amb la particularitat que els continguts no se centren tan sols a l'edifici principal del carrer de la Força, sinó que es reparteixen per diferents indrets englobats en la Xarxa d'Espais de Memòria Democràtica, que aplega el refugi antiaeri del Jardí de la Infància, la presó provincial o la fossa comuna del cementiri, que són una extensió de la sala dedicada a la Guerra Civil, i s'està pendent de posar a ple rendiment el taller de la Marfà, que es vol convertir en el futur centre d'interpretació del patrimoni industrial de la ciutat.
El Museo Histórico municipal
El Museu de la Ciutat, aleshores batejat com a Museo Histórico Municipal, va ser creat per acord de l'Ajuntament del 8 de gener del 1960 i es va situar al número 13 del carrer de la Força, a la casa Sambola, que ja havia acollit l'exposició del cent cinquantè aniversari dels Setges. Va ser inaugurat per les Fires d'aquell any. Tres-cents seixanta dies després i gràcies a les donacions d'instruments fetes pel mestre Josep Baró Güell, la col·lecció es va ampliar i es va obrir una sala dedicada a la sardana, però no va ser fins al 1974 que el Ministeri d'Educació va cedir a l'Ajuntament l'antic Institut d'Ensenyament Mitjà, emplaçat al número 27 del carrer de la Força, i el 21 de novembre del 1979 el consistori sorgit de les primeres eleccions municipals de la democràcia va anunciar a la premsa que allà s'instal·laria el nou Museu d'Història de la Ciutat. L'aposta de l'alcalde i historiador Joaquim Nadal era recuperar un casal important on a part de les dependències principals s'hi podien descobrir espais com ara la cisterna, un aljub amb voltes de pedra sobre pilars utilitzada per recollir i emmagatzemar les aigües pluvials per tal de proveir el convent; la carbonera, una obertura a la roca, complementada amb una volta de canó fixada sobre parets gruixudes, la qual cosa va fer que fos utilitzada com a refugi antiaeri de l'institut els dies de la Guerra Civil, o el celler, una construcció íntima i temperada que actualment s'utilitza com a sala de mostra de les noves adquisicions del fons d'art municipal.
En el viatge que ens portarà des del territori verge de boscos abundosos i corrents d'aigua que permetia als pocs humans subsistir com a caçadors i recol·lectors, fins als nostres dies, el Museu d'Història de la Ciutat ens presenta un recorregut complex i amè alhora, que ens farà descobrir les petges dels pobladors del puig d'en Roca i el procés de formació de la primera ciutat romana, aixecada en un enclavament estratègic –s'alça en la confluència de tres rius i sobre la falda occidental dels contraforts de les Gavarres–, ja que controlava l'eix terrestre de comunicacions nord-sud –primer coneguda com a Via d'Hèracles, més tard com a Via Augusta– al qual van dotar de poderoses muralles que protegien una planta triangular en què vivien entre mil i dos mil habitants. A la sala segona, el visitant pot veure una de les grans peces de l'exposició, el mosaic de can Pau Birol, que arriba del 300 després de Crist, descobert a Bell-lloc del Pla, una crònica viva dels costums i les diversions del Baix Imperi.
Les sales quatre i cinc ens introduiran a la Girona romànica i medieval, quan l'antic castrum es va convertir en un centre de primer ordre que va ampliar les muralles i es va donar un moment dolç, artísticament i culturalment, il·luminat per la figura del llibertador Carlemany i governat per comtes principals com Ermessenda, la dona valenta que va afavorir la construcció de la primera catedral romànica. Eren dies d'esplendor que van consolidar el prestigi d'una ciutat que, impulsada per la sèquia Monar, tal com ens mostra la sala on es pot descobrir des d'un capitell de l'antic convent de Sant Antoni a un muntatge interactiu del Beatus del segle X, va viure una intensa activitat industrial i menestral.
L'època moderna
Per a Girona, l'entrada a l'època moderna no va ser gratificant. La guerra entre Joan II i la Diputació catalana (1462-1472) i les escaramusses ulteriors van portar la fam i la desolació a una població que hagué de viure segles de conflicte, ja fos marcada per la Guerra dels Segadors o la pugna bèl·lica entre Àustries i Borbons que la va assetjar repetidament fins que amb la victòria dels darrers va perdre la universitat. Entre el 1500 i el 1800, Girona va passar de ser una ciutat manufacturera a convertir- se en una plaça d'armes, i en temps de pau, en un baluard de l'Església i de l'aristocràcia local. L'àngel de la catedral decapitat, que a la sala vuit acompanya el retrat de Carles III o el bust de sant Narcís, podria ser una metàfora, però, en realitat, és l'anunci que tot podia empitjorar. És el que recull la sala nou, dedicada a la Guerra del Francès, als divuit mesos de resistència contra l'exèrcit de Napoleó que van fer entrar els gironins en un dels períodes més dissortats de la seva història. L'esbós del gran quadre de Martí Alsina El gran dia de Girona, les indumentàries militars, el llit de campanya, les figuretes de plom realitzades per Joaquim Pla Dalmau, el sepulcre provisional d'Álvarez de Castro, ens expliquen l'esforç inútil d'una ciutat que no se'n va acabar de sortir fins que fou nomenada capital provincial i es van aterrar les muralles que l'encotillaven i no la deixaven expandir. Si una còpia de guix ens ensenya com es va enderrocar un dels baluards del Mercadal, a tocar, una fotografia antiga i en color del pont de Pedra ens fa entrar al carrer del Progrés (avui Nou), símbol de la modernització, i ens informa d'una transformació limitada i modesta arribada gràcies a la industrialització, les noves tecnologies i la formació d'una altra consciència que va generar diverses sensibilitats polítiques i culturals. A principis del segle XX, el progrés demogràfic, urbanístic i comercial va convertir Girona en el segon nucli cultural de Catalunya. Aquí van florir associacions literàries, artístiques, musicals, esportives, educatives i van aparèixer intel·lectuals com Carles i Darius Rahola, Prudenci Bertrana, Miquel de Palol, Josep Tharrats, Xavier Montsalvatge o Rafael Masó. L'aparell de ràdio Philips de l'any 1933 o les escultures de Fidel Aguilar ens parlen de temps de confiança i cel obert que es van concretar amb l'arribada de la República –a la sala 12 es pot veure la portada de L'Autonomista de l'1 d'abril del 1931– i que van ser vilment assassinats amb l'esclat de la Guerra Civil. Si continuem la visita cronològica, la sala 13 està dedicada al franquisme feixisme. Allà hi trobarem des d'un assortidor de benzina fins a dibuixos de la guerra vista pels infants a l'any 1937, fotografies d'Agustí Centelles, una placa de Falange amb el jou i les fletxes, un Seat 600 o la maqueta Pla Perpinyà. Quaranta anys primer de misèria i repressió, després de resistència i consumisme, concentrats en pocs metres quadrats, però si volen aprofundir en el tema, s'hauran d'arribar al Jardí de la Infància i baixar a sota terra per descobrir el refugi antiaeri construït l'any 1938.
El visitant pot pensar que la història de Girona és una continuació de tragèdies sense fi, però que no s'espanti, a la sala 14 torna a brillar l'esperança. Ens informa de la transició democràtica, de la lluita de moltes persones, algunes, públiques; moltes altres, la majoria, anònimes, per la recuperació de drets fonamentals com el de reunió, manifestació o del sufragi universal. Els cartells de les vitrines, el retrat de Just Casero pintat per Enric Marquès poc desprès que perdés un ull en la manifestació per l'amnistia del febrer del 1976, ens transporten als dies de l'Assemblea de Catalunya, quan al carrer es cridava: llibertat, amnistia, Estatut d'autonomia i es buscava la unitat en la lluita amb tots els pobles de l'Estat, per aconseguir la millora de les condicions de vida i de treball, la gestió municipal democràtica, la sanitat i l'escola al servei del poble, la lluita contra l'opressió lingüística, cultural i nacional, i la solidaritat activa amb els represaliats i els exiliats.
Sembla que la vida continuï igual, però el cert és que el convent de Sant Antoni guarda els secrets de Girona, ara ja no governen els Cartellà però el capdamunt de la Força continua dominat per les energies tel·lúriques, i el museu de la ciutat, ja sigui mitjançant l'exposició permanent o les temporals, intenta mantenir un repte singular, transformar els més de vint segles d'història en un relat que atrapi a tots aquells que busquin entendre com tot i les complicacions vivencials Girona ha sabut guanyar el futur.
Posar fi al monopoli de l'Església
En el seu llibre de records de Girona, Josep Pla va escriure que l'institut “és un altre convent desafectat” que acollia la Biblioteca Provincial, “a la que no hi anava a llegir ningú”, on els alumnes havien de travessar “una part laberíntica de corredors i escales que conduïen a les diverses aules i seguia la tipografia de l'antic convent” i arribava a la conclusió que “tenia un aspecte tronat, humit, rònec i trist”. Pla coincideix amb Enric Mirambell, qui en el volum Retalls de vida gironina va escriure: “Tot el complex conventual era d'una gran austeritat... una total simplicitat estructural, exempt de qualsevol ornamentació.” Si ens atenem als apunts històrics, hem de puntualitzar que l'any 1732 els frares caputxins van ser autoritzats per ocupar la casa Desbach, propietat dels marquesos de Cartellà, que contenia restes romanes de finals del segle II dC, que van reconvertir en el convent de Sant Antoni de Pàdua. Van aprofitar les construccions i els materials ja existents per muntar una seu que va agafar rellevància ciutadana. En esclatar la Guerra del Francès, l'edifici, que era destinat a escola de religiosos teòlegs, va ser castigat pels setges i les bombes i, tot i que el 1814 es van iniciar les tasques de restauració, després de la tercera desamortització, vint-i-un anys més tard (1835) es va produir l'exclaustració definitiva de la comunitat, moment en què l'Ajuntament es va fer valer per demanar la gestió de l'edifici i convertir-lo en Institut Provincial d'Ensenyament, fita que va aconseguir el 1841. El mestre Espelt, que va ser l'encarregat d'adequar l'edifici a la nova funció docent, va dividir l'església en dos pisos i va construir una galeria coberta damunt del claustre, i el 1911 l'arquitecte Manuel Almeda va reformar la façana que dóna a la placeta de la Canonja en un moment que l'institut s'havia consolidat com una de les institucions més prestigioses de la ciutat, ja que aplicava el nou model educatiu que van imposar els liberals per posar fi al monopoli que fins llavors havia tingut l'Església en aquest terreny. Acollia alumnes que essencialment formaven part de l'emergent classe mitjana, integrada per fills de propietaris rurals o hisendats, però també de professionals com ara metges i advocats i alguns jornalers. D'altra banda, el centre gironí no només educava batxillers, sinó també pèrits mercantils i, a més a més, tenia una escola d'arts i oficis. Pel seu caràcter provincial, tutelava l'ensenyament privat i domèstic –una fórmula vigent en l'època, amb la figura del preceptor– i controlava tots els exàmens. El 1966, l'edifici del carrer de la Força, on hi havia hagut des del Col·legi d'Humanitats fins a l'Instituto de Enseñanza Media, es va convertir en l'Escola d'Art Municipal; faltava un pas perquè esdevingués Museu d'Història de la Ciutat.
Tres sales amb caràcter propi
El Museu d'Història de la Ciutat té tres sales temàtiques que complementen la col·lecció. La primera, dedicada a la Girona industrial, presenta la nostra ciutat com una pionera en l'aplicació de les noves tecnologies, i així recull la història de l'enginyer Narcís Xifra, que va completar amb èxit, entre altres, les primeres proves d'enllumenat elèctric públic, de telegrafia i de telefonia efectuades a Catalunya. A més, hi ha peces de l'empresa La Gerundense, que el 1843 va posar en marxa la primera fàbrica de paper continu.
A l'espai dedicat a l'art contemporani s'organitzen exposicions temporals amb l'objectiu de consolidar una sala permanent enfocada a presentar el fons d'art contemporani municipal. Allà, de forma rotativa, es mostren totes les obres que no estan exposades al públic de manera habitual.
Una de les sales més originals del centre és la coneguda com a sala de la sardana. Iniciada gràcies a una donació de Josep Baró Güell, és imprescindible per entendre què és la cobla i com ha anat evolucionant l'ús i la producció d'instruments de vent a la Catalunya Vella durant els últims tres segles. Presenta una col·lecció única d'instruments on trobarem des de les xeremies de capella, els tibles arcaics i les primeres tenores, acabant amb l'obra de Turón, Catroi i els altres constructors històrics, i a més la tenora de Ricard Viladesau. També ens parla de com era la música al nord de Catalunya i del lloc que ha ocupat en l'àmbit social.