122. Francesc Macià i Llussà

Fran­cesc Macià i Llussà era fill d'una família de comer­ci­ants d'oli de les Bor­ges Blan­ques, tot i que ell va néixer a Vila­nova i la Geltrú el 21 d'octu­bre de 1859. Amb setze anys, ingressà a l'Acadèmia d'Engi­nyers Mili­tars de Gua­da­la­jara i féu car­rera –mal­grat no poder inter­ve­nir tal com volia a les guer­res de Fili­pi­nes i Cuba– fins asso­lir el rang de tinent coro­nel. Ins­tal·lat a Lleida, on s'havia casat i ocu­pava una posició nota­ble, el 1907 va concórrer a les elec­ci­ons gene­rals com a can­di­dat de Soli­da­ri­tat Cata­lana, apa­dri­nat per la Lliga Regi­o­na­lista. El fet que no hagués con­dem­nat l'assalt de mili­tars de la guar­nició de Bar­ce­lona a la seu de la revista satírica cata­la­nista Cu-Cut! i el seu pas a la política l'aca­ba­ren enfron­tant amb l'exèrcit, que final­ment va aban­do­nar. Mal­grat la rup­tura poste­rior de Soli­da­ri­tat Cata­lana, arran de la crisi de la Set­mana Tràgica, Macià con­servà el seu escó a Madrid com a dipu­tat inde­pen­dent fins al 1923.

Macià no va fer un gir cap al naci­o­na­lisme radi­cal fins aca­bada la Pri­mer Guerra Mun­dial. Hi influ­en­ci­a­ren el des­en­cant, la denúncia de la política espa­nyola i un escep­ti­cisme gai­rebé total que era impos­si­ble de rege­ne­rar-la. El novem­bre del 1915 va fer un acte de gran trans­cendència pública: va anun­ciar que aban­do­nava les Corts després de fra­cas­sar en l'intent de remo­de­lar els pro­jec­tes gover­na­men­tals a l'entorn de la marina, tot i que hi va tor­nar un any després, repe­tint escó en unes noves elec­ci­ons. El 1917, després de fer de cor­res­pon­sal de guerra als fronts fran­ce­sos, assumí per pri­mer cop el revo­lu­ci­o­na­risme. El 1919, creà la Fede­ració Democràtica Naci­o­na­lista i accentuà el seu dis­curs naci­o­na­lista radi­cal. Un any abans havia pro­ta­go­nit­zat un inci­dent en l'acte de lliu­ra­ment de l'Esta­tut d'Auto­no­mia al Palau de la Gene­ra­li­tat. Va irrom­pre en el saló pre­si­den­cial sobre les espat­lles d'uns incon­di­ci­o­nals i denuncià el pro­jecte perquè man­te­nia, segons va dir, els vin­cles de dependència envers el poder cen­tral. Es dirigí al balcó del Palau i arengà el públic de la plaça Sant Jaume tot dient-los que era par­ti­dari de la inde­pendència de Cata­lu­nya. L'endemà d'aquests fets es con­vocà un acte en què apa­regué per pri­mer cop la ban­dera inde­pen­den­tista.

Macià, a poc a poc, es va convèncer que calia una acció armada per con­ver­tir en rea­li­tat la rup­tura amb Espa­nya. El 1922 creà Estat Català per impul­sar la lluita armada. El juny del 1923 féu el seu dar­rer dis­curs a Madrid, en què es declarà sepa­ra­tista. El cop mili­tar de Primo de Rivera l'obligà a exi­liar-se el setem­bre del 1923. Fins al 1926 s'abocà a la pre­pa­ració d'un movi­ment revo­lu­ci­o­nari per der­ro­car la dic­ta­dura i ins­tau­rar la república cata­lana. El 1926 féu un intent d'envair Cata­lu­nya des de Prats de Molló però el van dete­nir a l'Estat francès. El 1927 marxà a Amèrica, on s'hi estigué fins al 1928. El 1930 va caure el dic­ta­dor i això pro­picià el retorn legal de Macià a casa el 1931, i hi pre­sidí la con­ferència de for­ces que acor­da­ren cons­ti­tuir Esquerra Repu­bli­cana de Cata­lu­nya.