Canals

1980-2003

126. Jordi Pujol i Soley

Un home amb sentit d'estat que és el president de tota la història que exerceix més anys el càrrec i que acabarà defensant la necessitat d'un estat propi

Jordi Pujol i Soley és un dels polítics cata­lans més impor­tants, si no el més des­ta­cat, del segle XX. Ha estat el que ha exer­cit un man­dat més llarg al cap­da­vant de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, amb un ampli suport a les urnes. Ha sabut exer­cir la seva pre­sidència amb un tarannà i estil pro­pis, que han creat una manera de fer cone­guda arreu com pujo­lisme. Jordi Pujol és el repre­sen­tant d'una gene­ració de líders polítics occi­den­tals que a les dècades cen­trals del segle XX van impri­mir el seu caràcter per­so­nal i total d'una manera de fer als seus països.

Nas­cut el 9 de juny de 1930 a Bar­ce­lona, pare de set fills, la seva vocació política es des­perta de manera precoç. Amb només onze anys i en con­tem­plar un pai­satge des­fet per la Guerra Civil, pren consciència per pri­mer cop que el seu futur passa per la recons­trucció de Cata­lu­nya. L'ambi­ent fami­liar que viu és mar­ca­da­ment cata­la­nista. Estu­dia medi­cina i durant l'època uni­ver­sitària coneix algu­nes per­so­nes que el mar­quen pro­fun­da­ment i que l'acom­pa­nya­ran al llarg de la seva vida: Jaume Vicens Vives, Josep Benet, Joan Triadú i Rai­mon Galí, a qui con­si­dera un dels seus mes­tres.

Amb setze anys ja actua en la resistència con­tra el règim fran­quista i ho fa tant des d'un ves­sant polític com cul­tu­ral: la lluita per la democràcia i la defensa de la llen­gua i de la cul­tura cata­la­nes repri­mi­des per la dic­ta­dura. El 1954 ini­cia la cons­ti­tució de la pla­ta­forma CC, un grup d'acti­visme clan­destí que vol aple­gar totes les per­so­nes que pro­cu­ren recons­truir Cata­lu­nya des d'una pers­pec­tiva cris­ti­ana i cata­lana. L'impregna un fort sen­ti­ment cristià que con­ver­teix en una acció poli­ti­co­so­cial que neces­sita el con­tacte directe amb el movi­ment obrer.

El maig de 1960 és detin­gut, acu­sat d'orga­nit­zar cam­pa­nyes democràtiques i cata­la­nis­tes. Ell és una de les per­so­nes que inter­preta el pro­hi­bit El cant de la senyera al Palau de la Música durant l'acte d'home­natge al poeta Joan Mara­gall, en el cen­te­nari del seu nai­xe­ment. És con­dem­nat ini­ci­al­ment a set anys de presó. S'hi estarà fins al 1962 i en sor­tir estarà con­fi­nat a Girona un any més. A par­tir del 1964 i durant una dècada es dedi­carà al que ell ano­mena «fer país», por­tant a terme acci­ons en el camp de la cul­tura i l'ense­nya­ment per ver­te­brar la cul­tura cata­lana.

El 1974 funda Con­vergència Democràtica de Cata­lu­nya, que no serà lega­lit­zada fins tres anys després. El par­tit s'ins­pira en la soci­al­de­mocràcia i en la democràcia cris­ti­ana i s'emmi­ra­lla en l'acció econòmica dels països nòrdics. El 1977 Pujol és esco­llit dipu­tat al Congrés i el 5 de desem­bre del mateix any és nome­nat con­se­ller sense car­tera del pri­mer govern del pre­si­dent Tar­ra­de­llas. Dos anys més tard, CDC i Unió Democràtica for­ma­lit­zen l'acord que per­met el nai­xe­ment del que pri­me­ra­ment serà la coa­lició Con­vergència i Unió i que, amb el temps, esde­vindrà una fede­ració de par­tits.

EL 1980, la pri­mera pre­sidència

El 1980, i con­tra pronòstic, CiU gua­nya la pri­mera d'un seguit d'elec­ci­ons al Par­la­ment que faran de Pujol el pre­si­dent més lon­geu de la història de Cata­lu­nya. És esco­llit con­se­cu­ti­va­ment fins al 1999, les dar­re­res elec­ci­ons a les quals es pre­senta com a can­di­dat de la for­mació naci­o­na­lista.

En aquests vint-i-tres anys de govern, Jordi Pujol intenta l'entesa amb Espa­nya, indis­tin­ta­ment del color polític del govern de torn a Madrid, ja sigui la UCD, els soci­a­lis­tes o el PP. L'acció de govern anirà enfo­cada a con­so­li­dar les estruc­tu­res de país, a acon­se­guir el màxim nivell d'auto­go­vern i alhora a cohe­si­o­nar la soci­e­tat cata­lana, faci­li­tant que la població que arriba amb la immi­gració des­ar­ro­llista trobi el seu lloc a Cata­lu­nya. Ja reti­rat de l'exer­cici polític ins­ti­tu­ci­o­nal –no pas de la política– Pujol reco­neix que Espa­nya no vol l'encaix, i defensa la inde­pendència del país.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.