El desafiament d'un referèndum

A prin­ci­pis de febrer del 1919 la cam­pa­nya auto­no­mista es troba en un atzu­cac, amb dos pro­jec­tes antagònics damunt de la taula: el que ha sor­tit de la comissió extra­par­la­mentària i el que té un ampli con­sens de la soci­e­tat cata­lana. Ambdós han estat tra­mi­tats en paral·lel i s'han donat a conèixer amb pocs dies de diferència, però tenen poques coses més en comú. Per tal de forçar una sor­tida, set dipu­tats cata­lans por­ten a terme un cop d'efecte ago­sa­rat.
El 18 de febrer, pre­sen­ten una pro­po­sició inci­den­tal per tal de sot­me­tre el pro­jecte d'Esta­tut de la Man­co­mu­ni­tat a un referèndum “en el que pue­dan tomar parte todos los elec­to­res de las cua­tro pro­vin­cias cata­la­nas”. Tal com jus­ti­fi­carà un dels seus pro­mo­tors, el repu­blicà August Pi i Sunyer, la pro­posta s'ha impul­sat “al ver cómo por parte de muc­hos se dudaba de que el ple­bis­cito cele­brado ante­ri­or­mente fuese ver­dad”. El dipu­tat fa referència al referèndum pro­mo­gut pels ajun­ta­ments cata­lans, que ha tin­gut el suport de la immensa majo­ria d'aquests, bona part dels quals són gover­nats per alcal­des dinàstics.

L'ins­tru­ment del referèndum és inno­va­dor. En el moment de pre­sen­tar la ini­ci­a­tiva, Pi i Sunyer con­vi­darà la resta de dipu­tats que, “a seme­janza de lo hecho en cir­cuns­tan­cias análogas y en dis­tin­tos países, vaya­mos a con­sul­tar de una manera clara y ter­mi­nante la volun­tad de Cataluña”. A prin­ci­pis del segle XX, el referèndum només havia començat a emprar-se en alguns països euro­peus, com ara Suècia i Noru­ega, que havien acor­dat sepa­rar-se a través d'aquesta via el 1905; i estava assu­mit, des d'alguns anys abans, en algu­nes democràcies avançades, com ara a Suïssa o els Estats Units. A l'Estat Espa­nyol, el debat ja s'havia posat damunt de la taula amb el pro­jecte de llei de l'admi­nis­tració impul­sat per Maura, però no
havia aca­bat de reei­xir. A
banda d'aquests ante­ce­dents, es tracta de la pri­mera vegada que una pro­posta de ple­bis­cit arriba al Congrés, amb la qual cosa les rei­vin­di­ca­ci­ons cata­la­nes s'ofe­rei­xen, tal com suc­ce­eix actu­al­ment, com un motor per a l'apro­fun­di­ment de la democràcia.

La dis­cussió sobre la pro­po­sició inci­den­tal es per­llon­garà durant qua­tre ses­si­ons plenàries. Els argu­ments que havien moti­vat el rebuig de les bases de la Man­co­mu­ni­tat es repro­dui­ran, però se n'afe­gei­xen de nous al vol­tant de la sobi­ra­nia i l'ins­tru­ment pro­po­sat. Pi i Sunyer afir­marà que el pro­jecte d'Esta­tut del govern espa­nyol “no es el camino de solución siqui­era para la reso­lución del pro­blema catalán” i apel·larà, nova­ment, a la urgència de cons­truir una Espa­nya nova, si bé adver­tint que no ho sacri­fi­ca­rien tot per aquest objec­tiu: “[...] si voso­tros os empeñáis en que lle­gue un día a hun­dirse esta España de los tris­tes des­ti­nos, noso­tros [...] no que­re­mos hun­dir­nos jun­tos y no lo que­re­mos por patri­o­tismo, por­que que­re­mos que flote algo que pueda ser el núcleo de la recons­ti­tución de España”. I, final­ment, llançarà un adver­ti­ment ple­na­ment vigent: “rec­ha­zar la pro­po­sición que hoy pre­sen­ta­mos sería lo mismo que decla­rar que para la solución del pro­blema catalán [...] no interesa cono­cer la opinión de Cataluña; sería algo tan grave como negar a Cataluña el derecho a ser oída en la solución de su pro­pio pleito”.

Després de la pre­sen­tació de la pro­po­sició, s'enceta un intens debat. El pri­mer que demana la paraula és el dipu­tat ter­ras­senc Alfons Sala, de la Unión Monárquica Naci­o­nal, un par­tit dinàstic que ha estat impul­sat a Cata­lu­nya per atreure els sec­tors més mode­rats del regi­o­na­lisme. Sala, que ha donat suport al text esta­tu­tari però es troba lli­gat pel seu com­promís amb el govern con­ser­va­dor, defensa que aquesta via sig­ni­fica endar­re­rir el pro­blema i remarca que “solo hay ver­da­dera una­ni­mi­dad en lo rela­tivo al esta­ble­ci­mi­ento de la auto­nomía muni­ci­pal”.

El govern es posi­ci­ona a través del pre­si­dent del Con­sell de Minis­tres. El comte de Roma­no­nes expressa un argu­ment ple­na­ment vigent: “En este mismo Esta­tuto de la Man­co­mu­ni­dad hay una parte impor­tantísima que hace refe­ren­cia a la obra de relación, de coor­di­nación de Cataluña con el resto de España, y sería una injus­ti­cia sobe­rana cono­cer la opinión de Cataluña y no que­rer cono­cer la opinión del resto de España.” El pre­si­dent del Con­sell de Minis­tres, sense una majo­ria par­la­mentària al dar­rere, es mos­tra dis­po­sat a nego­ciar a par­tir del text de la comissió extra­par­la­mentària; però, al mateix temps, demana paciència perquè, a parer seu, “siendo esa obra urgente, hay tan­tos y tan­tos pro­ble­mas que están con­mo­vi­endo todo el fondo de la soci­e­dad española que bien pudi­e­rais hacer el ser­vi­cio grande de no que­rer con este nuevo pro­blema, con esos apre­mios, y con esas intran­si­gen­cias, venir a con­mo­ver aún más aque­llo que está tan hondo y tan pro­fun­da­mente per­tur­bado”.

Després de la inter­venció del pre­si­dent del Con­sell de Minis­tres, arriba el torn de cadas­cun dels repre­sen­tants. El pri­mer és el dipu­tat navarrès Víctor Pra­dera qui, en nom dels tra­di­ci­o­na­lis­tes, es nega a accep­tar que el pro­jecte d'Esta­tut passi per un referèndum abans de sot­me­tre's al dic­ta­men del Congrés ate­nent al fet que això com­porta reconèixer que “la volun­tad de Cataluña es ley”. El posi­ci­o­na­ment de la mino­ria con­ser­va­dora es dóna a conèixer a través del dipu­tat Rafael Andrade, qui s'oposa a la ini­ci­a­tiva perquè con­si­dera que és “una gravísima infracción cons­ti­tu­ci­o­nal y [...] porqué carece en abso­luto de efi­ca­cia para con­se­guir los fines que se pro­po­nen sus auto­res”. El dipu­tat es con­fessa esgo­tat per les deman­des regi­o­na­lis­tes i es mos­tra pes­si­mista sobre les pos­si­bi­li­tats de resol­dre el pro­blema català: “El naci­o­na­lismo que hoy se nos mues­tra importa a toda España, y los votos de España jamás coin­ci­dirán con la supu­esta mayoría de Cataluña para rea­li­zar un dis­fra­zado des­mem­bra­mi­ento naci­o­nal: España se opondrá, pro­tes­tará siem­pre con­tra toda idea que repre­sente divi­dir el país en dos naci­o­na­li­da­des, uni­das luego en el Estado por lazos de fede­ración.”

En el cas de la mino­ria libe­ral, Andrés de Boet iro­nitza amb el fet que no cal un referèndum: “¿Para qué? ¡Si tenéis domi­nada la repre­sen­tación par­la­men­ta­ria de Cataluña! ¡Si todos los orga­nis­mos muni­ci­pa­les están abso­lu­ta­mente supe­di­ta­dos a la presión que sobre ellos ejercéis!” Es tracta d'un argu­ment com­par­tit per algu­nes capçale­res de premsa, com ara el con­ser­va­dor La Época. I, tot seguit, esta­bleix unes regles de joc par­ti­cu­lars per accep­tar un referèndum: “El ple­bis­cito indi­vi­dual no puede con­ce­derse jamás en la forma que voso­tros lo per­seguís. En pri­mer término, debi­era ir acompañado del ple­bis­cito de los ayun­ta­mi­en­tos, y en segundo lugar, debería ser su voto obli­ga­to­rio, com­pren­di­endo en él a todos los ciu­da­da­nos, cata­la­nes o no cata­la­nes, que estén legal­mente domi­ci­li­a­dos a los, efec­tos opor­tu­nos en Cataluña; teni­endo el 75 por 100, por lo menos, de mayoría en favor del Esta­tuto, y, después, que las abs­ten­ci­o­nes fue­sen con­si­de­ra­das como votos en con­tra, pues así lo exi­gen los gra­ves pro­ble­mas sus­tan­ti­vos como el que pre­sentáis.”

El ter­cer dia, el debat es reprèn amb la inter­venció de Fran­cesc Cambó. El líder de la Lliga acusa els ora­dors que l'han pre­ce­dit de con­fon­dre el debat del referèndum amb el del pro­jecte d'auto­no­mia del govern: “quizá por­que tie­nen todos [...] la con­vicción de que el debate de tota­li­dad sobre este proyecto de auto­nomía, pre­sen­tado por el Gobi­erno, no lle­gará a empe­zar jamás”. Cambó defensa que la via del referèndum és l'única que pot per­me­tre des­en­ca­llar la situ­ació: “Es con­ve­ni­ente para la solución del pro­blema, que se vaya a ese referéndum, y come­te­re­mos un pecado gravísimo si este referéndum no se acu­erda, por­que en nom­bre de un interés español per­ju­di­cado, de un interés de región, de un interés de Estado, caben, y son legítimas, y son san­tas, todas las resis­ten­cias; pero no es admi­si­ble una resis­ten­cia en el supu­esto de una duda res­pecto a cuál sea la volun­tad de Cataluña en cuanto a la extensión que qui­ere dar
al régimen de su vida pro­pia, teni­endo libre, fácil y expe­dito el camino para com­pro­barlo.”

La pro­po­sició ni tan sols arri­barà a votar-se. El 21 de febrer escla­tarà la vaga de La Cana­denca, que para­lit­zarà Bar­ce­lona i el 70% de la indústria cata­lana. Sis dies després, el pre­si­dent del Con­sell Exe­cu­tiu deci­dirà el tan­ca­ment de les Corts. El govern de Roma­no­nes, afe­blit pels con­flic­tes soci­als i el debat auto­no­mista, haurà durat poc més de qua­tre mesos. Tot i això, el resul­tat de les vota­ci­ons hau­ria estat més que pre­vi­si­ble. A part de la mino­ria cata­lana, només s'han mos­trat dis­po­sats a donar-hi suport els soci­a­lis­tes, els refor­mis­tes i els repu­bli­cans. No es tracta, però, d'un xec en blanc: tots tres han adver­tit que el suport al referèndum no sig­ni­fica que el text de l'Esta­tut no sigui modi­fi­cat poste­ri­or­ment per les Corts, amb la qual cosa con­di­ci­o­nen les regles de joc.
Sigui com sigui, el resul­tat de
la pri­mera cam­pa­nya auto­no­mista haurà estat total­ment
dece­be­dor.