A principis de febrer del 1919 la campanya autonomista es troba en un atzucac, amb dos projectes antagònics damunt de la taula: el que ha sortit de la comissió extraparlamentària i el que té un ampli consens de la societat catalana. Ambdós han estat tramitats en paral·lel i s'han donat a conèixer amb pocs dies de diferència, però tenen poques coses més en comú. Per tal de forçar una sortida, set diputats catalans porten a terme un cop d'efecte agosarat.
El 18 de febrer, presenten una proposició incidental per tal de sotmetre el projecte d'Estatut de la Mancomunitat a un referèndum “en el que puedan tomar parte todos los electores de las cuatro provincias catalanas”. Tal com justificarà un dels seus promotors, el republicà August Pi i Sunyer, la proposta s'ha impulsat “al ver cómo por parte de muchos se dudaba de que el plebiscito celebrado anteriormente fuese verdad”. El diputat fa referència al referèndum promogut pels ajuntaments catalans, que ha tingut el suport de la immensa majoria d'aquests, bona part dels quals són governats per alcaldes dinàstics.

L'instrument del referèndum és innovador. En el moment de presentar la iniciativa, Pi i Sunyer convidarà la resta de diputats que, “a semejanza de lo hecho en circunstancias análogas y en distintos países, vayamos a consultar de una manera clara y terminante la voluntad de Cataluña”. A principis del segle XX, el referèndum només havia començat a emprar-se en alguns països europeus, com ara Suècia i Noruega, que havien acordat separar-se a través d'aquesta via el 1905; i estava assumit, des d'alguns anys abans, en algunes democràcies avançades, com ara a Suïssa o els Estats Units. A l'Estat Espanyol, el debat ja s'havia posat damunt de la taula amb el projecte de llei de l'administració impulsat per Maura, però no
havia acabat de reeixir. A
banda d'aquests antecedents, es tracta de la primera vegada que una proposta de plebiscit arriba al Congrés, amb la qual cosa les reivindicacions catalanes s'ofereixen, tal com succeeix actualment, com un motor per a l'aprofundiment de la democràcia.

La discussió sobre la proposició incidental es perllongarà durant quatre sessions plenàries. Els arguments que havien motivat el rebuig de les bases de la Mancomunitat es reproduiran, però se n'afegeixen de nous al voltant de la sobirania i l'instrument proposat. Pi i Sunyer afirmarà que el projecte d'Estatut del govern espanyol “no es el camino de solución siquiera para la resolución del problema catalán” i apel·larà, novament, a la urgència de construir una Espanya nova, si bé advertint que no ho sacrificarien tot per aquest objectiu: “[...] si vosotros os empeñáis en que llegue un día a hundirse esta España de los tristes destinos, nosotros [...] no queremos hundirnos juntos y no lo queremos por patriotismo, porque queremos que flote algo que pueda ser el núcleo de la reconstitución de España”. I, finalment, llançarà un advertiment plenament vigent: “rechazar la proposición que hoy presentamos sería lo mismo que declarar que para la solución del problema catalán [...] no interesa conocer la opinión de Cataluña; sería algo tan grave como negar a Cataluña el derecho a ser oída en la solución de su propio pleito”.

Després de la presentació de la proposició, s'enceta un intens debat. El primer que demana la paraula és el diputat terrassenc Alfons Sala, de la Unión Monárquica Nacional, un partit dinàstic que ha estat impulsat a Catalunya per atreure els sectors més moderats del regionalisme. Sala, que ha donat suport al text estatutari però es troba lligat pel seu compromís amb el govern conservador, defensa que aquesta via significa endarrerir el problema i remarca que “solo hay verdadera unanimidad en lo relativo al establecimiento de la autonomía municipal”.

El govern es posiciona a través del president del Consell de Ministres. El comte de Romanones expressa un argument plenament vigent: “En este mismo Estatuto de la Mancomunidad hay una parte importantísima que hace referencia a la obra de relación, de coordinación de Cataluña con el resto de España, y sería una injusticia soberana conocer la opinión de Cataluña y no querer conocer la opinión del resto de España.” El president del Consell de Ministres, sense una majoria parlamentària al darrere, es mostra disposat a negociar a partir del text de la comissió extraparlamentària; però, al mateix temps, demana paciència perquè, a parer seu, “siendo esa obra urgente, hay tantos y tantos problemas que están conmoviendo todo el fondo de la sociedad española que bien pudierais hacer el servicio grande de no querer con este nuevo problema, con esos apremios, y con esas intransigencias, venir a conmover aún más aquello que está tan hondo y tan profundamente perturbado”.

Després de la intervenció del president del Consell de Ministres, arriba el torn de cadascun dels representants. El primer és el diputat navarrès Víctor Pradera qui, en nom dels tradicionalistes, es nega a acceptar que el projecte d'Estatut passi per un referèndum abans de sotmetre's al dictamen del Congrés atenent al fet que això comporta reconèixer que “la voluntad de Cataluña es ley”. El posicionament de la minoria conservadora es dóna a conèixer a través del diputat Rafael Andrade, qui s'oposa a la iniciativa perquè considera que és “una gravísima infracción constitucional y [...] porqué carece en absoluto de eficacia para conseguir los fines que se proponen sus autores”. El diputat es confessa esgotat per les demandes regionalistes i es mostra pessimista sobre les possibilitats de resoldre el problema català: “El nacionalismo que hoy se nos muestra importa a toda España, y los votos de España jamás coincidirán con la supuesta mayoría de Cataluña para realizar un disfrazado desmembramiento nacional: España se opondrá, protestará siempre contra toda idea que represente dividir el país en dos nacionalidades, unidas luego en el Estado por lazos de federación.”

En el cas de la minoria liberal, Andrés de Boet ironitza amb el fet que no cal un referèndum: “¿Para qué? ¡Si tenéis dominada la representación parlamentaria de Cataluña! ¡Si todos los organismos municipales están absolutamente supeditados a la presión que sobre ellos ejercéis!” Es tracta d'un argument compartit per algunes capçaleres de premsa, com ara el conservador La Época. I, tot seguit, estableix unes regles de joc particulars per acceptar un referèndum: “El plebiscito individual no puede concederse jamás en la forma que vosotros lo perseguís. En primer término, debiera ir acompañado del plebiscito de los ayuntamientos, y en segundo lugar, debería ser su voto obligatorio, comprendiendo en él a todos los ciudadanos, catalanes o no catalanes, que estén legalmente domiciliados a los, efectos oportunos en Cataluña; teniendo el 75 por 100, por lo menos, de mayoría en favor del Estatuto, y, después, que las abstenciones fuesen consideradas como votos en contra, pues así lo exigen los graves problemas sustantivos como el que presentáis.”

El tercer dia, el debat es reprèn amb la intervenció de Francesc Cambó. El líder de la Lliga acusa els oradors que l'han precedit de confondre el debat del referèndum amb el del projecte d'autonomia del govern: “quizá porque tienen todos [...] la convicción de que el debate de totalidad sobre este proyecto de autonomía, presentado por el Gobierno, no llegará a empezar jamás”. Cambó defensa que la via del referèndum és l'única que pot permetre desencallar la situació: “Es conveniente para la solución del problema, que se vaya a ese referéndum, y cometeremos un pecado gravísimo si este referéndum no se acuerda, porque en nombre de un interés español perjudicado, de un interés de región, de un interés de Estado, caben, y son legítimas, y son santas, todas las resistencias; pero no es admisible una resistencia en el supuesto de una duda respecto a cuál sea la voluntad de Cataluña en cuanto a la extensión que quiere dar
al régimen de su vida propia, teniendo libre, fácil y expedito el camino para comprobarlo.”

La proposició ni tan sols arribarà a votar-se. El 21 de febrer esclatarà la vaga de La Canadenca, que paralitzarà Barcelona i el 70% de la indústria catalana. Sis dies després, el president del Consell Executiu decidirà el tancament de les Corts. El govern de Romanones, afeblit pels conflictes socials i el debat autonomista, haurà durat poc més de quatre mesos. Tot i això, el resultat de les votacions hauria estat més que previsible. A part de la minoria catalana, només s'han mostrat disposats a donar-hi suport els socialistes, els reformistes i els republicans. No es tracta, però, d'un xec en blanc: tots tres han advertit que el suport al referèndum no significa que el text de l'Estatut no sigui modificat posteriorment per les Corts, amb la qual cosa condicionen les regles de joc.
Sigui com sigui, el resultat de
la primera campanya autonomista haurà estat totalment
decebedor.