Necrològiques

Jordi Vidal Espinosa

En memòria de l'oncle Jordi

Segur que molts catalans i catalanes tenen un “oncle Jordi” en la seva vida.

El meu era diferent, especial. Havíem nascut el mateix dia, amb un grapat d'anys de diferència. Molt alt i amb els cabells curts i arrissats, en tinc un record inesborrable, de quan jo era petita: afable fins que s'enfadava, molt tranquil i de vegades tossut, sempre vestit de feina, enmig de camps i bestiar. A casa seva hi havia el millor vi reposant a les bótes, les millors conserves que feia la tia (†) Magdalena i a l'hivern, el millor foc a llar. Quan em veia, i fins al darrer cop, sempre va ser un “hola noia”, i jo, un “hola oncle”.

Els últims anys ens havíem vist molt poc, però no per això vaig oblidar cap de tants i tants records que ara em tornen com si hagués estat ahir: tots els estius que vaig passar a casa seva amb els meus cosins, el primer cop que vaig veure néixer un vedell, quan vaig aprendre que els filats dels camps de vegades enrampen, les passejades amb carro, o quan fèiem el gamberro amb en Quim enfilats a dalt d'una muntanya de bales de palla.

Els comiats mai no són per sempre, i enmig de l'eternitat que ara t'envolta, més enllà de valls i de muntanyes, de mars i de cels, a l'infinit, on perduren sol i tempestes, pluja i estels, sé que algun dia tornaré a sentir “hola noia”, i jo et contestaré “hola oncle, com anem?”.

Descansa en pau.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a