Francesc, ho serem tot

L'any que vaig néixer, el 1984, en Fran­cesc Para­rols feia 65 anys. És a dir: tota una vida. Tota una vida de dig­ni­tat i lluita con­tra el fei­xisme i pels ide­als de la justícia social i la democràcia. Ara, 31 anys després, en Fran­cesc Para­rols ha mort i ha dei­xat una bio­gra­fia icònica d'una gene­ració que es va veure obli­gada a ser llui­ta­dora arreu i sem­pre. Sense pos­si­bi­li­tat de des­can­sar. Des de sol­dat i avi­a­dor de la República a la Guerra Civil a pri­mer regi­dor del PSUC a l'Ajun­ta­ment de Girona l'any 1979. Una gene­ració que alguns ens mirem amb admi­ració per la seva capa­ci­tat de per­sis­tir en els ide­als, dels anys trenta fins al retorn de l'exili. La mort d'en Fran­cesc posa fi a una de les bio­gra­fies que repre­sen­ten més bé aquesta gene­ració a la ciu­tat i aquells que som part avui de l'espai de la Uni­tat Popu­lar ens sen­tim tris­tos. Des del més gran res­pecte i home­natge, acla­pa­rats davant la dig­ni­tat de vides com la d'en Fran­cesc Para­rols i tants altres giro­nins. Les herències de la República són múlti­ples i cadascú té la seva: l'ERC de Com­panys, el POUM de Nin, la CNT de Dur­ruti o el PSUC de Como­rera, però sens dubte avui ens veiem reflec­tits de forma unitària en la tasca política i la capa­ci­tat de lluita d'en Fran­cesc i els seus cama­ra­des comu­nis­tes i repu­bli­cans. Uns cama­ra­des que durant 80 anys ho han donat tot per l'objec­tiu més noble que hi ha: la igual­tat entre tots els éssers humans. Fran­cesc, com diu la Inter­na­ci­o­nal, no hem sigut res i ho serem tot. Gràcies.