‘Mad men', el temps doble, la solitud i Dylan

No sé si el públic, majoritàriament universitari, que dimarts al vespre va escoltar la lliçó magistral que l'assagista Elisabeth Bronfen , professora d'estudis angloamericans a la Universitat de Zuric, va impartir a CaixaForum a Girona dins el cicle Temps de sèries , es va endur a casa alguna cosa més que els apunts i l'obligatorietat d'una pràctica a propòsit de la sessió, centrada en la sèrie Mad men (2007-2015). M'agradaria pensar que els estudiants hi van descobrir quelcom més: l'emoció d'una cançó de Bob Dylan, l'interès per buscar un poema de Sylvia Plath i fins tot la troballa, com un document històric, d'un anunci icònic; la publicitat forma part –i la sèrie creada per Matthew Weiner també ho reflecteix– de la cultura.

Mad men ha estat més que un aparador vintage, d'exquisit vestuari; ha estat una fidel recreació històrica i ha emprat la música com a fil narratiu. Elisabeth Bronfen va analitzar Mad men com una màquina del temps que revisita la dècada del 1960 al 1970 amb ulls del segle XXI. I ho va exemplificar amb la projecció de l'escena de la primera temporada en la qual Don Draper explica als directius de Kodak que la nostàlgia –que en grec significa “dolor d'una ferida antiga”– és el vincle més poderós amb el producte. I Weiner evoca en la sèrie el passat feliç.

El record del passat recreat amb la mirada del present és una doble temporalitat que es pot percebre també en el muntatge en paral·lel, un dispositiu narratiu fonamental. Una dualitat que l'assagista va exemplificar amb escenes concretes. Així, es va visionar el final de la primera temporada, amb el protagonista, Don Draper, assegut a l'escala d'una casa on no l'espera ningú i amb la cançó de Bob Dylan Don't think twice, it's all right emfasitzant el moment. “La música rebla la soledat del personatge”, explicava Bronfen. En el desenllaç de la primera temporada, el creador Matthew Weiner construeix un final previ al de la cançó de Dylan : una escena ideal, de reconciliació, i imaginada pel protagonista al tren. Elisabeth Bronfen va incidir també en la dualitat del personatge principal, Don Draper, que a la guerra manlleva una identitat que no és la seva i es construeix una nova vida.

Lady Lazarus és el poema de Sylvia Plath que la sèrie pren de títol per al vuitè episodi de la cinquena temporada. La professora va recalcar de nou aquesta edició en paral·lel per teixir les relacions entre personatges, comentant el final de l'episodi amb l'eix narratiu de Tomorrow never knows dels Beatles. “La soledat els connecta”, va explicar en la seva anàlisi. Per Elisabeth Bronfen, aquest viatge en el temps que fa la sèrie, pel temps de la ficció i pel temps històric, té també un ressò polític. En la sèrie els esdeveniments històrics es tracten com una experiència compartida, com ara l'aterratge a la Lluna. En l'era en què l'experiència compartida es fa virtual, Mad men la recupera presencialment i com a unió entre els personatges.

La sessió va concloure amb el final. Advertim del perill de spoiler: la dualitat identitària i la genialitat de Don Draper en l'esperit de l'anunci de Coca-Cola del 1971 . En el torn de preguntes es va apel·lar a El padrí, a la solitud com a part de la construcció d'Amèrica i a una altra sèrie, hereva de Mad men en el temps doble: The Americans. I, com el projector de diapositives que Draper ven a Kodak, les sèries són aquest ressort emocional que evoca records a partir d'un poema, d'una cançó o d'un anunci.