L'adéu d'«Hay alguien ahí»

Quan es va estrenar la segona temporada d'Hay alguien ahí vaig dir que el millor era que era l'última. Es tancaria la història, i no s'allargaria fins a l'infinit com altres sèries espanyoles. Llavors no preveia que la sèrie de Cuatro de més èxit l'any passat punxaria aquest any del tot i acabaria relegada a la matinada, sense possibilitat d'una tercera etapa encara que n'hi hagués hagut intenció. No n'hi havia hagut i per això s'havia escrit un final tancat, un final –emès dijous– que ha clos el cercle, però que ha decebut a molts perquè mor Irene, la filla gran de la família protagonista. Home, en una sèrie en què ha mort tres quartes parts del repartiment, era il·lògic que algun membre dels Pardo no morís. A més, es veia venir des de fa temps. El que més es critica –i en això hi estic d'acord–, però, són els buits de l'argument: perquè Irene està atrapada a la casa si no té res pendent? Perquè els Pardo no semblen tristos? Perquè Ana no veu el seu fantasma si veia els d'Elisa i Raúl? Perquè Raúl marxa si no ha venjat el seu assassí? Què fa Iván al subterrani? Malgrat tot això, les baixes audiències i que la sèrie potser ha begut massa de tòpics ja usats, per mi és indubtable que Hay alguien ahí ha estat una de les millors sèries espanyoles dels últims anys.