“Enmig de certa confusió cultural, els Pastorets són centre de gravetat”

A casa, el meu pare cantava sarsuela i era un bon actor de teatre aficionat de Vila-seca. També tenia un tiet tenor, aficionat, però molt bo. A casa sempre hi havia hagut ambient teatral, de Pastorets. El meu germà gran, de bebè, havia fet de nen Jesús. Jo vaig formar part de la generació que els vam recuperar.

Una mica sí. L’escenari no ens és aliè, sempre s’ha cantat.

A més, sant Esteve és patró. El meu pare se’n deia i el germà gran també i els meus nebots... La festa de Sant Esteve, per tant, no ho és només perquè ho marca al calendari. I els Pastorets... és aixecar-se de taula i anar cap al teatre, a maquillar-te...

Sense cap dubte, en Lluquet. Perquè disfrutava les dues hores damunt l’escenari amb el gust aquest de saber cap a on has d’anar, el canvi de decorat... Fem servir el decorat dels germans Salvador , de paper. Fer d’actor és també estar pendent de la disposició dels elements en escena, de l’olla aquella que s’ha de moure en un moment determinat... El que he fet més anys ha estat de Lluquet. Encara ara em sé el paper i disfrutava. El germà que es va morir feia de Satanàs. El meu germà gran, l’Esteve, que feia de nen Jesús de petit, ara, de gran, fa de sant Simeó, que oficia la boda de Josep i Maria. I ara també surten els meus fills, els bessons, que tenen deu anys. En Bernat fa de diable, de Supèrbia, i l’Anna fa de sant Gabriel. I la directora és una neboda més.

En el nostre cas, sí que hi ha una grasetada. Hi ha una implicació llarga. Els fills de la neboda fan de fúries, un altre Graset, d’una altra branca, d’un cosí, fa ara de Satanàs.

D’una banda, el sentit del ritual de l’escenificació. Del calendari, del senyal del pas del temps. “És Nadal. Ah!, toca Pastorets!” I per una altra banda, un sentit, en aquest moment que hi ha tanta confusió cultural, amb Black Friday i Halloween, que hi hagi un centre de gravetat, un punt que s’identifiqui amb la nostra manera de fer.

És també una manera de fer camí, de fer via. I, a part d’això, serveix també per foguejar molta gent a l’hora d’expressar-se en públic, sobretot amb el jovent. Tot i que sovint s’utilitza l’expressió “Fer teatre de Pastorets” de manera negativa, en general és perquè hi ha més bona voluntat que domini d’escena... És difícil lluitar contra la cantarella. Però hi ha molta gent que la seva primera experiència de teatre ha sigut aquesta. Això també és bo. Perquè d’adult, en moltes feines, l’escenari serveix per enfrontar-te a un públic, el domini de l’espai, del ritme, del temps, a l’hora d’expressar-te i d’adreçar-te a algú. També hi ha un vocabulari propi dels Pastorets.

La de Folch i Torres, però està una mica esporgada. Hem volgut rejovenir el repartiment, els actors... Perquè no es faci pesada i llarga, hi ha alguna escena més curta, una altra de més plàstica... El llenguatge tronat o de situació també l’hem tret perquè no passa el sedàs del segle XXI. Algun any havíem fet el de Serafí Pitarra. M’agraden els Pastorets, el sentit, el fenomen, la implicació de molta gent. I l’efecte miraculós de tot plegat, el miracle de Nadal: els assajos no van ni en rodes i després tot acaba sortint.

Va ser divertit, era un ‘Operación Triunfo’ de Pastorets. Hi havia cursos de cant, formació d’interpretació, tria de personatges...

Per mi no. Pel fet que hi hagi els meus fills, m’agrada anar a l’assaig, veure com ho fan i com continuen el camí. És un moment de l’any que m’agrada, que m’ho passo bé. Quan feia de Llucifer tenia una maquilladora que ens feia una caracterització excel·lent.

Sí, el missatge és aquest, que per molts paranys que posi, el dimoni no se’n surt, excepte amb la temptació dels diners, perquè Rovelló cau per l’ambició de diners i amb en Lluquet se’n van a l’infern.

A Constatí hi ha una versió en què els dimonis parlen en castellà. Nosaltres l’únic punt d’actualitat que hi posem són les coples satíriques que cantem sobre la situació política durant el prometatge de Lluquet i Isabeló.