Ara pla, estaran perduts

Per­di­dos no és la millor sèrie de tots els temps. No ho és perquè no ha mar­cat cap abans ni cap després en la cons­trucció d'una ficció seri­ada. D'obres per entre­gues, hi ha, abans, una colla de novel·les de Dickens i els còmics de Tintín i d'Astèrix. I, si par­lem de la tele, convé dir que, des dels ini­cis, han vore­jat el cos­tat fantàstic, de les quals, la inau­gu­ral i més des­ta­cada és La dimensió des­co­ne­guda, plena de sor­pre­ses i cops d'efecte, però, ai jo!, és en blanc i negre. Després, en efecte, hi tro­bem Twin Peaks, també la resolta més de pressa i mala­ment de la història. I Expe­di­ente X? La recor­deu? Va gene­rar tanta seqüela literària com la que ara gene­rarà Lost. Per­di­dos és impor­tant perquè ha estat la sèrie glo­bal, la de la imme­di­a­tesa, la de la xarxa: ha demos­trat que la tele codi­fi­cada com ara ja és un anti­ga­lla. Lost ha tin­gut uns afi­ci­o­nats engan­xats, uns segui­dors com­pul­sius. Quasi ha estat entesa sem­pre com una final que s'ha de veure en directe. Pre­ci­sa­ment, aquest des­fici és digne d'estudi. Qui s'hi ha engan­xat? He tin­gut la sen­sació que, a part dels habi­tu­als de les sèries, ha estat gent que vol viure a la moda, esnobs. I també gent nova que ha des­co­bert l'argu­ment de la ficció, més enllà de l'entre­te­ni­ment.