Ara pla, estaran perduts

Perdidos no és la millor sèrie de tots els temps. No ho és perquè no ha marcat cap abans ni cap després en la construcció d'una ficció seriada. D'obres per entregues, hi ha, abans, una colla de novel·les de Dickens i els còmics de Tintín i d'Astèrix. I, si parlem de la tele, convé dir que, des dels inicis, han vorejat el costat fantàstic, de les quals, la inaugural i més destacada és La dimensió desconeguda, plena de sorpreses i cops d'efecte, però, ai jo!, és en blanc i negre. Després, en efecte, hi trobem Twin Peaks, també la resolta més de pressa i malament de la història. I Expediente X? La recordeu? Va generar tanta seqüela literària com la que ara generarà Lost. Perdidos és important perquè ha estat la sèrie global, la de la immediatesa, la de la xarxa: ha demostrat que la tele codificada com ara ja és un antigalla. Lost ha tingut uns aficionats enganxats, uns seguidors compulsius. Quasi ha estat entesa sempre com una final que s'ha de veure en directe. Precisament, aquest desfici és digne d'estudi. Qui s'hi ha enganxat? He tingut la sensació que, a part dels habituals de les sèries, ha estat gent que vol viure a la moda, esnobs. I també gent nova que ha descobert l'argument de la ficció, més enllà de l'entreteniment.