Oblidats oblidables

La sèrie nova de La Sexta dels diumenges a la nit, Sin identificar –en l'original The forgotten, és a dir, “els oblidats”– és, en certa una manera, una decepció. És veritat que és difícil idear alguna cosa innovadora, diferent, en el món de les sèries procedimentals: finalment tot es redueix a trobar al criminal o assassí, ja sigui per poders endevinatoris, a través de la psicologia, seguint les proves forenses o els rastres antropològics, ja siguin casos antics o actuals, casos de desaparicions, de crims sexuals, de l'armada o de tot tipus. El punt de partida de Sin identificar –un equip voluntari que tracta casos de víctimes sense nom: primer les identifica, després en troba el culpable–, és el fet que al darrere hi hagi Jerry Bruckheimer i que el repartiment estigui encapçalat per Christian Slater, però feia que, almenys, es pogués esperar que estigués a l'altura de les grans sèries del gènere, però no és així. Quedaria en l'aprovat justet i, és clar, amb això no n'hi ha prou. De fet, als EUA ja l'han cancel·lada. És el mateix de sempre. No hi ha res de nou: ni que sigui la víctima qui relati cada capítol i se'ls vagi apareixent als protagonistes; ni la implicació personal dels membres de l'equip en aquest tipus de crims: tots tenen algú proper desaparegut... Però, tot i que aquests suposats “recursos nous” són tant repetits que fan mandra, no són mala idea del tot i la sèrie podria funcionar bé si el guió fos millor, si hi hagués més ritme, si els personatges creessin més empatia i les històries, més interès, i si no ho basessin tot en l'increïble reconstrucció de les cares per part d'un escultor.