Francesc Cabana i Esteve Vilanova

Francesc Cabana i Esteve Vilanova, dues firmes ben conegudes pels lectors d’El Punt Avui, conversen sobre les fortaleses i oportunitats econòmiques del país, i també sobre els obstacles que s’han d’entomar.

Ja a l’inici, Cabana posa en relleu com la nostra presència exterior és, de fet, “una tradició llunyana”. “Hi ha una circumstància –raona– que ni els castellans no podran canviar: la nostra situació geogràfica.” Tot i que les exportacions s’han estancat els últims mesos, Vilanova remarca com la tendència “és positiva”. “En aquests moments –hi afegeix Cabana– es ven més a fora que no a Espanya.”

Això, observa Vilanova, té conseqüències polítiques: “Quan el nostre primer mercat era Espanya, hi havia un cert control. Però quan van veure que el nostre mercat principal era el món, van començar a dir: «Catalunya se nos va.»” Un fet no menor és que també “han augmentat les empreses exportadores”, apunta Vilanova. Hi ha hagut molts obstacles en aquest procés, cert. Resultat? “Com que hem hagut de remar a contracorrent, això ens ha fet més forts”, conclou Vilanova.

Tot va bé, doncs? No. Els dos analistes econòmics troben a faltar, d’una banda, un cert “patriotisme econòmic”. És a dir, falta un esperit emprenedor que pensi, a més de l’empresa, en el país. “L’empresariat és molt poc nacionalista –lamenta Cabana– i abans ho era més.” “Aquest servilisme d’estar sempre pel que diu Madrid ens ha perjudicat molt”, coincideix Vilanova.

És símptoma d’un problema més greu, diagnòstic en el qual coincideixen els dos comentaristes: falta un lideratge econòmic fort. “Veus centenars d’empresaris que fan una petició, com ara que s’ampliï l’aeroport del Prat, i Madrid no diu res, silenci administratiu total”, deplora Cabana. “Perquè no hi ha gaires ganes de presentar batalla”, precisa Vilanova. “Foment –evoca– va demanar el 1898 un concert econòmic per a Catalunya. Ara no veig a Foment ningú capaç de fer una cosa semblant. Ens han abduït l’esperit combatiu d’abans.” I per què? “Perquè el BOE pesa. El poder de Madrid pesa.” “Madrid és un xuclador, en aquest moment. I així ens perjudiquen”, conclou.

“El gran empresari –raona Cabana– és el que ha d’anar a Madrid, i a aquest li poden picar el crostó de debò.” “No crec que ni Foment ni ningú vagi a donar un cop de puny damunt la taula –insisteix Vilanova–, perquè després han d’anar a parar la mà d’aquí a quatre dies”.

Ara bé, aquesta falta de lideratge que també arriba a la política, no és un mal exclusiu de Catalunya, apunta Cabana: “A Europa tenim un problema. Digueu-me noms de líders. Angela Merkel? Però Merkel marxa. Hi ha algú més? Gent com De Gaspari, Churchill o Adenauer, on són? I empresaris líders a Catalunya? No n’hi ha. Tot és gent de segon ordre. No hi ha ningú capaç de fer aixecar la gent de la cadira.” Vilanova s’hi afegeix amb un exemple: “Quant de temps fa que no es renova el finançament autonòmic? És el que marca la llei. I Foment no en parla. Ni els polítics.” “I quan jo parlo de líders polítics –aclareix Cabana– em refereixo a tot l’espectre: de la dreta a l’esquerra.” Vilanova es lamenta: “Comparem els líders de la Transició i els d’ara. Això ha baixat molt. Ara som en la política de la piulada, l’enquesta i el titular.”

Fa deu anys El Punt i l’Avui es van fusionar i van constituir el grup líder de la premsa pensada i escrita en català. Aquesta operació va sortir bé. Totes les fusions són bones? Cabana afirma: “Fa anys es considerava pena capital el monopoli; però ara, amb algunes fusions, es va imposant l’oligopoli. Parlo de grans empreses informàtiques i farmacèutiques. No n’hi ha tantes i, a més, fan acords entre elles.”

Vilanova evoca el cas financer: “Abans semblava que Europa anava en contra dels grans bancs i ara, en canvi, encara afavoreix les fusions. Fins i tot parlen de fusionar bancs de diferents països. A l’hora de la veritat hi ha una manca de competència.” Cabana hi afegeix: “I, a més, ara tot està molt amagat. No saps qui hi ha al darrere d’una gran empresa: altres empreses, fons d’inversió... Aquí, qui mana?”

Un panorama complicat, però cap dels dos analistes és pessimista. “Ara hi ha una nova oportunitat: la milionada que ha de venir d’Europa i que serà bona si la sabem gestionar bé”, diu Vilanova. Pregunto: ho farem? La resposta: “Tinc l’esperança que Europa ens controlarà molt. S’ha d’invertir en economia productiva i de futur, no en tapar forats i comprar voluntats.”

Cabana fonamenta el seu optimisme en un recurs natural del nostre país: “A Catalunya hi ha talent, i això és el que em dona esperança, però ho hem d’aprofitar. Descobrir talent és important. Perdre’l és un pecat econòmic mortal.”

L’any que ve serà tan bo com es pronostica? “Si tot va bé i no apareix cap altre virus, potser sí”, avança Vilanova. Ara bé, avisa: “Crec que hem de fonamentar la recuperació en la industrialització, les fàbriques i la investigació.”

Cabana enfoca la qüestió des d’un altre angle. La primera mesura perquè l’economia funcioni bé, afirma, “és que la gent sigui bona gent”. Què vol dir? “Vol dir treballar, no estafar, una certa solidaritat social”, respon. “Aquí –afegeix Vilanova– s’han fet fortunes en els últims anys amb l’especulació, les amistats i el BOE. Això no és fer d’empresari. Això, a Catalunya, ens queda lluny.” Cabana hi afegeix: “Hi ha molts exemples de tracte de favor a les empreses que no són catalanes. Agafa l’agenda d’un empresari de Madrid i un altre de Catalunya i hi veuràs les diferències. Allà hi ha una relació molt directa amb el poder que aquí no hi és.”

Tots dos es dolen: “S’han carregat tot el sistema financer de caixes catalanes. Si haguéssim tingut un sistema com el d’abans, La Caixa no hauria tret la seu de Catalunya. Això ens ha empobrit econòmicament i socialment”, diu Vilanova. Cabana hi afegeix: “Mentre creix l’independentisme, el poder de Madrid està liquidant l’economia catalana. Si demà aconseguim la independència, ens trobem sense cap entitat bancària.” “Un país independent –hi afegeix– ha de tenir una economia forta.”

Tots dos veuen viable una Catalunya independent. Cabana conclou, contundent: “No ens rendirem”, declaració que Vilanova subscriu immediatament.